La meva vivència del part

 Foto: Amazonesenpijama

Una de les coses que sempre volia fer i mai trobava el moment era escriure les meves impressions sobre el fet més brutal que he viscut mai: el part, el naixement de na Nuara. Na Tanit me va donar una oportunitat d'or. Gràcies.

Na Tanit Vilà és alumna de Psicologia de la Universitat de les Illes Balears i me va demanar fa uns mesos si li podia fer un cop de mà en un treball que estava preparant per l'assignatura de "Psicologia del desenvolupament al llarg del cicle vital". El seu estudi tenia com a objectiu desenvolupar una discussió entre el part intervingut i el part respectuós. De forma acurada va fer un repàs de les recomanacions de la OMS i també explicà el pla de part, i la figura de la doula, entre d'altres. Abans d'elaborar les seves conclusions personals i com a treball de camp, va voler incloure una entrevista a una dona que hagués tingut una experiència de part respectuós.

Així, aquí vos compartesc la meva vivència, ara que he revifat una mica el blog i que me sent còmoda publicant quelcom tan íntim. Preneu-ho com un regal, lliure de pretensions ni judicis per part meva, simplement des del cor.

Aquesta entrevista es va realitzar els dies 28 i 30 d'octubre de 2014.

Algo que siempre quería hacer y para lo que nunca encontraba el momento era para escribir mis sensaciones sobre el hecho más brutal que he vivido nunca: el parto, el nacimiento de Nuara. Tanit me dio una oportunidad de oro. Gracias.

Tanit Vilà es alumna de Psicología de la Universidad de las Islas Baleares y me pidió hace unos meses si le podía echar una mano para un trabajo que estaba preparando para la asignatura de "Psicología del desarrollo a lo largo del ciclo vital". Su estudio tenía como objetivo desarrollar una discusión entre el parto intervenido y el parto respetuoso. De forma cuidadosa hizo un repaso de las recomendaciones de la OMS y también explicó el plan de parto, y la figura de la doula, entre otras cosas. Antes de elaborar sus conclusiones personales y como trabajo de campo, quiso incluir una entrevista a una mujer que hubiera tenido una experiencia de parto respetuoso.

Así, aquí os comparto mi vivencia, ahora que le he dado un poco de vidilla al blog y que me siento cómoda publicando algo tan íntimo. Tomadlo como un regalo, libre de pretensiones o juicios por mi parte, simplemente desde el corazón.

Esta entrevista se realizó los días 28 y 30 de octubre de 2014. He considerado que el post se alargaría demasiado si incluyo la versión en lengua castellana. Pero si no te convence la versión que te puede dar un traductor, déjame un comentario y te enviaré mi traducción personal por email ;)

1. Quan i com sorgeix la idea de tenir un part natural? Què influeix a l’hora de prendre una decisió com aquesta?

Sempre m'he sentit atreta per un mode de vida natural i lo més sostenible possible, a més en la meva forma de ser sempre cerc ser humana, propera, amb sentit comú i empàtica, el que fa que mantengui un tipus de relació personal amb la gent propera bastant profunda i conscient. 

Entenc part natural aquell que no ha sigut intervingut per medicalització, per tant es pot donar tant a casa com a l'hospital. El medicalitzat és en el que intervenen fàrmacs, estris, i accions intervencions mèdiques.

Fa uns sis anys, vaig viure de prop l'embaràs i part a casa d'una amiga. L'embaràs va transcórrer a ca nostra, en un pis d'estudiants i el part a una casa d'una amiga de la noia que va parir. La parella va optar per un part no medicalitzat, amb l'única assistència d'amics i d'una comare (llevadora) experta. En aquell moment, tot i que jo ja havia sentit parlar dels parts a casa, ho vaig veure clar: no hi ha forma millor per donar la benvinguda a un nou ésser, i a més, era molt còmode, sense hospitals ni bates blanques. En aquell moment no estava gens mentalitzada a tenir fills encara, però tant el nom de la comare com la forma de preparar-se i parir em va quedar enregistrada al cervell.

Més endavant, la vida ens ha portat a mi i a la meva parella a viure, treballar o compartir amb gent que va parir a casa de forma natural. Hem treballat en un centre que es diu Crear Vida, enfocat a l'acompanyament a la maternitat i criança, i abans de quedar-me embarassada vam cursar el cicle de tallers i xerrades per a la maternitat/paternitat conscient que portava el mateix nom. Per tant diríem que, tot i haver-me criat en una família de metges la vida m'ha portat a conèixer altres formes de transitar-la, més naturals, menys intervencionistes, per les quals em sento atreta. 

Llavors, en el moment que ens vam assabentar que estava embarassada, el primer que vaig fer va ser trucar a aquella comare que ja coneixia (i amb qui curiosament he anat coincidint i fent amistat els últims anys). Ella forma part d'un equip de comares que formen a parelles de cares al part i assisteixen embaràs, part i puerperi (primera part de la criança) a parelles que escullen parir de forma conscient i rebre els seus fills amb respecte (al nadó i a la parella) i amor. 

Amb ells hem fet 14 sessions de formació (des de la concepció fins l'alletament, des de les hormones del part als nou rols de la família, etc.), tres visites ortodoxes durant l'embaràs, ens han assistit el part i ens han estat visitant diàriament durant les primeres setmanes de vida de la nostra filla. Coneixer-los a ells ha sigut, sens dubte, la influència més gran. Bàsicament perquè tot i que ja tenia clar el que volia pel desenvolupament d'un moment tan important com és el meu part, ells em van donar la seguretat i confiança que ens calia per estar tranquils i sentir-nos en bones mans.

Equip Mudra: http://www.equipmudra.com/

2. Explica breument com es va dur a terme el part (preparatius, supervisió, lloc, companyia...)

El meu part es va portar a terme a la sala de ca nostra, entre el sofà i la cadireta de parts, que és com un banquet baixet en forma de semicercle, on t'asseus, i el comare té accés per davant. Va ser la nit entre el 5 i 6 d'agost de 2014 i l'equip de comares el qualifiquen com a “àgil i fluïd”.  Vaig estar un dia amb mal de regla, un altre dia sencer de contraccions prepart, que va finalitzar amb un passeig al capvespre i un bany cap a les 22h, després del qual van començar les contraccions de part, que van durar cinc hores, i a les 4.11h va néixer la nina. 

De fet, el part estava previst pel 15 d'agost aproximadament. Es va adavantar 10 dies. Tanmateix des de la setmana 36, les comares estaven 100% a la nostra disposició: visites a domicili, trucades telefòniques, missatges de mòbil, etc. Teníem designats na Paloma Rodríguez i en Quique Estévez, però finalment també es va afegir la Marga Franch, és a dir tres comares amb experiència en la sanitat pública que s'havien passat a atendre parts a casa, un luxe. Jo estava molt tranquil·la, i amb en Dídac volíem que l'experiència fos una festa íntima, un motiu de reunió i alegria. Per això vam triar que a casa només seríem en Dídac (la meva parella), na Maria, la meva millor amiga, i jo. I els comares quan els necessitàssim. No volia família ni tampoc gent diguen-me què havia de fer i què no, això era lo que més por me feia, no poder fer el que necessitàs en cada moment, cada contracció, cada moment que sentia que el meu cos s'obria més i més. Volia fer-ho jo, per mi mateixa. I així va ser.

Na Maria va arribar dia 4, pensant-mos que estaríem uns dies per preparar-mos mental i emocionalment, ja que faltava una setmana, en teoria. Però just quan ella va arribar ja vaig començar a tenir mal de regla, les primeres contraccions de l´úter, suaus però que sents que alguna cosa ha canviat. La gent que em trobava pel carrer em deia que encara em faltava, perquè tenia la panxa “alta”, però jo sabia dins meu que havia començat el compte enrere. Ens ho vam passar molt bé, vam menjar tiramissú, vam riure, ballar, pintar i fer broma. En tot moment em sentia segura i ben acompanyada, no vaig tenir por de parir en cap moment, ni por a que les coses no anassin bé. Racionalment, setmanes abans ja havíem decidit a quin hospital aniríem, qui conduiria, què m'emportaria, en cas que haguéssim de fer un trasllat a l'hospital, si qualque cosa no anàs bé. Però durant el part no hi vaig pensar gens amb això, ni se me va passar pel cap. Només podia estar pendent de viure lo millor possible la següent contracció, escoltar què necessitava i demanar-ho, respirar, pensar en la llum, invocar els meus guies i connectar amb el meu ésser superior. No calia res més, la criatura feia el procés amb jo, ell/a ja sabia perfectament què havia de fer,  les dues rebíem tot l'amor i suport den Dídac i na Maria, i den Quique i na Marga.

No record haver cridat mai tant fort per res abans. Ha estat l'experiència més brutal, salvatge i emporeradora que he viscut mai. I no canviaria absolutament res. Sí que en un moment donat vaig connectar amb aquelles dones que han de parir lligades a una camilla, a unes corretges per saber el pols del seu fill o a una via de fàrmacs, sota unes consignes, sovint crits, ordres que la desconnecten d'ella mateixa, del seu poder de dona per parir sense més consell que els que ella demani...i em vaig sentir molt trista per elles. No entenc com es pot parir sense cridar si ho necessites, sense respostes si tens preguntes, amb llum artificial, amb fred, envoltada de gent que no coneixes, amb por infundada a cada segon, privada del transcurs natural d'un fet tan natural com és donar a llum. Fou només un instant, però vaig connectar amb els parts medicalitzats i vaig donar gràcies per poder estar revinclant-me damunt les cames del meu company que em sostenia física i emocionalment, amb les finestres obertes deixant que la meva veu inundàs la plaça, amb la mirada femenina que més estim inspirant-me confiança per afrontar el que venia després, i amb la presència dels comares, tan silenciosos i respectuosos.

Sé que hauria pogut ser diferent, podria haver hagut de córrer i tenir un part medicalitzat, de vegades no pot ser com una desitja. Però igualment hauria estat contenta d'haver fet tot el procés (formació i part) des d'aquest punt de vista tan respectuós, fins on hagués estat possible.

El moment de la rebuda de la nostra filla fou preciós, però encara més les següents hores, quan vam descobrir que era una nina, que estava perfecte, els seus primers gestos, la descoberta del cordó, la placenta i tot el que vam fer amb ella, les cures a sobre del llit, l'esmorzar tots junts, mentre aquella criatureta que ens havia triat de pares ja era aquí, amb nosaltres, disposada. I nosaltres també. 

3. Com descriuries el vincle que es va crear entre el nadó i tu en el moment del part? Creus que aquest vincle hauria estat diferent en el cas d’un part medicalitzat?

En tot moment des de les primeres contraccions, igualment que durant tot l'embaràs em vaig estar comunicant amb l'infant. De fet vam estar fent un treball que es diu Haptonomia, que consisteix precisament en crear vincle entre la mare i l'infant però també entre el pare i l'infant. En el cas concret del part era plenament conscient que les dues estàvem fent un treball conjuntament, ella des de dins l'úter. En quan va sortir de dins jo el vincle ja estava creat des de feia temps; i ha continuat, amb mi i amb el seu pare, ho sentim com un camí, des del moment del desig de ser pares i d'acollir i acompanyar una animeta, una persona en aquest món.

No crec que en cas d'un part medicalitzat hagués estat diferent el vincle entre nosaltres però sí que s'hauria pogut veure interromput, potser hauria hagut de lluitar molt per sentir-me connectada a la filla, o potser m'haurien posat barreres, separació, ara pens en el cas d'una cesària (necessària, presuposo) , en aquest cas també s'hauria vist dificultat el vincle entre el pare i ella a causa de la separació. Crec que en el clima del domicili familiar no hi  han tantes interferències com en un centre sanitari. A més, les decisions, si tot és fluïd, les prens tu mateixa, et deixen triar, et demanen com estàs i compta més això que no com cal actuar, els protocols i les pors dels metges. Aquí el vincle és pur i preciós, infinitament respectat pels pares i també pels comares.

Clar, jo pens sempre en termes de part a casa, i per suposat es pot tenir un part natural en un centre sanitari. Però per a mi, i això sé que és totalment personal, qualsevol lloc que no és natural per a la mare, no ho és per a portar a terme un fet natural com és parir. I per mi, els llums i estar sota les pautes dels metges ja és “medicalitzat”, encara que sé que no és el significat real de la paraula.

4. Puntua de 0 a 10 què vas sentir durant el part (0 gens, 10 molt):

(ostres...el part és molt “llarg”, per exemple, clar que vaig sentir alegria, però més quan va néixer na Nuara que quan estava a la segona hora de contraccions, clar....) (Crec que és molt relatiu posar nota així...s'hauria d'explicar perquè per tal que qui ho llegeixi no se faci suposicions, ja que cada part és diferent i per a cada persona que respongui li ressonarà en un moment o en un altre del part...no?)

Jo contest recordant el rang  des de les contraccions fortes fins als primers minuts amb la filla als braços.

Alegria 8

Amor 10

Ansietat 1

Comprensió 10

Confusió 1

Control 3

Decepció 0

Depressió 0

Desemparament 1

Dolor (físic?) 10

Estrès 0

Felicitat 10

Inseguretat 0

Orgull 8

Penediment 0

Plenitud 10

Por 0

Satisfacció 10

Tristesa 1

Foto: Amazonesenpijama

5. Quins d’aquests sentiments creus que s’haurien intensificat amb un part medicalitzat? I quins haurien disminuït?  

No en tenc ni idea perquè no ho he viscut, però des de com sé que sóc, crec que els sentiments negatius haurien estat més intensos i els positius s'haurien vist notablement afectats.

6. Quins conflictes representa “rompre amb els esquemes” i decidir tenir un part natural enfront un part medicalitzat?

Amb mi mateixa cap. Per sort la meva parella pensava igual que jo, però a més em donava tot el suport en les meves decisions, ja que tenia present que era jo qui havia de parir.

Les nostres famílies han expressat les seves pors i dubtes, que hem anat explicant tan bé com hem pogut, però ens van respectar des del principi en veure que ho teníem tan clar. Bàsicament els temors eren dos: que jo suportàs el dolor i que l'infant nasqués bé. En general estic molt satisfeta amb sa  maduresa que han demostrat tots ells en deixar-me ser jo mateixa i no coartar-me.

Alguna amistat no ho veia gens clar i ens va intentar convèncer de parir en un hospital per si de cas calia la medicalització (intervenció) en un moment donat a causa d'una complicació. Però la gran majoria es sorprenien però ens animaven.

7.  Consideres que has tingut depressió post-part? Per què?

No. Durant gairebé tres mesos que té na Nuara no crec que n'hagi tengut. El que sí tenc és la sensació de no donar a l'abast, em costa acceptar el “no fer res” com a mode de vida, jeje. Potser amb el meu tarannà inquiet és just el que la filla m'ha vingut a ensenyar (per començar!).

8. En quina mesura penses que el part natural pot afavorir el desenvolupament psicològic i emocional del nadó?

Uff, en moltes coses! Hi ha un munt de llibres i estudis que en parlen, i recomanen sempre que sigui possible un part natural, sense anestèsia peridural ni intervenció mecànica.

En el part natural el nadó fa el camí de superació, travessa unes barreres i va cap a la vida independent del subministrament d'oxigen i aliment que la seva mare li ha proporcionat dins el seu úter. Un nadó que ha passat pel canal del part ja haurà trascendit per primer cop una situació de característiques semblant a d'altres que haurà d'afrontar més endavant. Se m'acut que potser tindrà més eines per gestionar situacions que un nadó que ha nascut per cesària; pel que he llegit, la vida emocional es pot veure molt afectada. Evidentment la part física també, per exemple l'epidural anestesia les mares però també "endormeix" també els nadons, potser els costarà anar a buscar el pit de la mare, o poden tenir dificultats cognitives al llarg del seu creixement. Però cada nadó és un món, tampoc té perquè passar, no es pot generalitzar mai.

El que sí crec és que qualsevol part que hagi estat traumàtic per a la mare ho serà pel nadó, i això sempre repercutirà d'alguna manera en la vida d'aquest nou ésser en tots els seus plans: físic, mental, emocional i energètic. I haurà de treballar personalment per anar sanant aquesta situació. 
Però a la vida tots venim a treballar alguna cosa!

9. Algú et va desaconsellar tenir un part natural i/o es va oposar a la teva/vostra decisió?

Com he dit abans, una sola amistat mos ho va dir clarament. Altres feien mala cara o cara de posar en dubte la meva capacitat, però no gosaren a donar-nos consells.

10. Observacions, anècdotes, comentaris, reflexió personal...

Simplement que m'ho vaig passar molt bé. Va ser dur quan feia mal, però amb llibertat d'expressió, respecte per part dels acompanyants i una preparació conscient al dolor va ser bo de passar. Dies després del part vaig caure en que durant el part no vaig pensar ni una sola vegada en un trasllat a l'hospital ni en cesàries ni en cap tipus de complicació per a mi o pel nadó. Vaig sentir que era on havia de ser i punt. Ara amb una mica de distància, també reconec que el factor "sort" va jugar en favor nostre. No vull dir que tot va anar bé perquè vam tenir sort, sinó que, per sort, tot va anar bé :)

I només una frase més que mos digueren els nostres comares a la formació (i queda tot dit):

“Una dona per parir només necessita tres coses: seguretat, intimitat i calor”.