Seure dins es Queen size de sa denou, senzill, de llençols blancs planxats com si fossin mig d'hospital, i sentir ses ones morint estrepitosament a sa platja des Portitxol. Baixar ja de nit per veure com dorm la sala de la xemeneia i els sofàs i el bistró de mar, i trobar-ho tot il·luminat, encara hi ha gent a sa cuina acabant de desar. Les vidrieres al passeig estan ben tancades, això sí.
Queden brases enceses i pareix com si aquell cambrer jove, blanc de dalt a baix, hagués d'aparèixer en qualsevol moment a posar un altre tronc i bufar un poc. Pas besoin, que fa molt de vent i desperta es foc tot topant amb es fumeral, dos pisos més amunt. A sa sala des sofàs, on hem vist pondre's el sol a l'est, tot s'horabaixa, entre pastissos i tes, i sa premsa dominical, que mos encanta, és suficient un cop a la setmana. Actualitzar-me a base de suplements de lo més variats. Destriar sa palla des gra, alegrament, i quan s'acaba un, en aquests llocs sempre en trobes un altre.
Abans de tornar al llit passam per la biblioteca, per a mi el racó més antic de tot s'Hostal, entapissada i emmoquetada, arrebossada de prestatges plens de llibres, alguns que ja hi deurien ser des de temps primers, altres que els viatgers hem anat deixant per completar la sinistra i multidisciplinar col·lecció. És un ambient carregat, jo no hi puc estar gaire temps. I molt menys seure en aquells butacots de pell negre, una estança bella pels amants dels llibres però per a mi s'assembla més a un rebost davall d'una escala.
És fent camí altra vegada al primer pis, rodant la clau i tornant al llit que me n'adon que devem ser dels pocs hostes que té aquest fantàstic hotel un diumenge com avui. I talment, me trasllat a Oceano Mar. En aquell edifici blanc i auster davant la mar, emmig de no res que fascinantment aguanta les ventades, amb les llumetes que desvetllen vida a l'interior, vides individuals però vides plenes, o buides, però que se cerquen i se fugen. I a la mar, li és ben igual. Ella segueix cavalcant, incansable, fa un concert, una cançó que mai no acaba, sempre sa mateixa.
Gires una pàgina des Tolkien que has arreplegat a sa sala i només aquest renou me torna sa presència. Damunt des llit un Babelia que xerra de jardins botànics i de sa darrera de na Z. Smith, i un llibre d'arquitectura sostenible que potser me veuré temptada a no tornar al prestatge estrany on l'he trobat, talment a una cambra anclada a l'obra den Baricco.
