Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vida natural. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vida natural. Mostrar tots els missatges

diumenge, 17 de maig del 2015

19/52


Foto: Dídac


De vegades me deman si na Nuara m'entén. El que vull dir, el que li dic, el que jo sent. Fins i tot el que pens; em té calada? De quin color dec ser, per ella, quin gust faig? Sa meva veu li deu sonar tan malament com me sona a mi quan me sent enregistrada? En què pensa quan pensa en mi? Pensa en mi?

De vegades me deman si mos distingeix, com mos coneix, al pare i sa mamà, com mos distingeix de la resta de la gent. Me deman si ens veu les aures, si sent les diferències energètiques, si perceb les intencions, i veu colors o sent ultrasons, si veu fades, o els guies.

A veces me pregunto si Nuara me entiende. Lo que quiero decir, lo que le digo, lo que siento. Incluso lo que pienso; me tiene calada? De qué color debo ser, para ella, qué gusto tengo? Mi voz le debe sonar tan mal como me suena a mí cuando me siendo grabada? En qué piensa cuando piensa en mí? Piensa en mí?

A veces me pregunto si nos distingue, como nos conoce, su papá y su mamá, como nos distingue del resto de la gente. Me pregunto si nos ve las auras, si siente las diferencias energéticas, si percibe las intenciones, y ve colores o siente ultrasonidos, si ve hadas, o los guías.


Foto: Dídac


De vegades me deman què és el que li agrada del menjar, si li agrada el gust, o si és la textura, o si no sent els gustos com nosaltres, si els sent molt més intensos o si realment no li agraden però el que li agrada és ficar-se coses dins sa boca, remenar-les i estudiar-les amb la llengua i les genives i el plaer de deglutir. 

I el seu tacte? Me deman què deu sentir per la planta del peu quan apreta, quan té un peu sobre l'estora i l'altre sobre la manta. Avui ha posat els dos peus al terra, fred, i ha al·lucinat!

De vegades me deman si sent la diferència a la panxa, a l'esquena, quan l'acaronam suaument, en eixut, de quan li feim massatget amb oli.

De vegades, quan mama, me pessiga el pit. Sí, també me l'agafa, amb una mà, amb les dues, però de vegades (últimament masses, pel meu gust) me pessiga. Fa la pinça amb aquells seus dos ditets i amb la mateixa precissió amb què aconsegueix pescar un pèsol a sobre la taula de la cuina, va i me fot una pessigada amb tota regla. I em fa un mal, que m'he de reprimir fort per no pegar-li un crit. Cada vegada que ho fa, -i després de reprimir-me el crit- li explic dolçament que me fa mal, i que per favor, no ho torni a fer. I ella, es posa a riure! I clar...jo pens...no ho entèn, realment no me deu entendre racionalment. Però sí que veu que això reclama la meva atenció, perquè acte seguit, ho torna a fer!

I quan riu...riu pel que a mi em sembla que riu, o és un simple mecanisme de gestió d'emocions contingudes? Bé...quan noltros riem, potser també és això, simplement...La resta potser només és una elaboració mental de la situació. I ella, elabora informació dins el seu cervell? quina mena d'idees de tenir? Quan es fixa en un objecte i decideix fer força amb les cames, empènyer el seu cosset i estirar les manetes cap allà, està pensant que ho vol fer??

A veces me pregunto qué es lo que le gusta de la comida, si le gusta el sabor, o si es la textura, o si no siente los gustos como nosotros, si los siente mucho más intensos o si realmente no le gustan pero lo que le gusta es meterse cosas en la boca, moverlas y estudiarlas con la lengua y las encías y el placer de deglutir.

Y su tacto? Me pregunto qué debe sentir por la planta del pie cuando pisa, cuando tiene un pie sobre la alfombra y el otro sobre la manta. Hoy ha puesto los dos pies en el suelo, frío, y ha alucinado!

A veces me pregunto si siente la diferencia en la barriga, en la espalda, cuando le acariciamos suavemente, en seco, de cuando le hacemos massaje con aceite.

A veces, cuando mama, me pellizca el pecho. Sí, también me lo coge con una mano, con las dos, pero a veces (últimamente demasiadas, para mi gusto) me pellizca. Hace la pinza con sus dos deditos y con la misma precisión con la que consigue pescar un guisante sobre la mesa de la cocina, va y me pega un pellizco en toda regla. Y me hace un daño, que me he de reprimir para no pegarle un grito. Cada vez que lo hace, -y después de reprimir el grito- le explico dulcemente que me duele, y que por favor, no lo vuelva a hacer. Y ella, se pone a reír! Y claro ... yo pienso ... no lo entiende, realmente no me debe de entender racionalmente. Pero sí ve que esto reclama mi atención, porque acto seguido, lo vuelve a hacer!

Y cuando ríe ... ríe por lo que a mí me parece que ríe, o es un simple mecanismo de gestión de emociones contenidas? Bueno ... cuando nosotros reímos, quizás también es eso, simplemente ... El resto quizás sólo es una elaboración mental de la situación. 
Y ella, elabora información en su cerebro? qué tipo de ideas debe tener? Cuando se fija en un objeto y decide hacer fuerza con las piernas, empujar su cuerpecito y estirar las manitas para allá, está pensando que quiere hacerlo ??


Foto: Dídac


De vegades me deman per sa seva forma d'estimar. Com estimen els nadons? Estimen o només necessiten, depenen o  també comparteixen?

De vegades me deman si quan me mira tan fixament me veu. Si em veu l'ànima. Si me veu com sóc realment, amb tots els meus vicis i virtuts, profundament, si li agrada el que veu, si m'accepta tal i com sóc, si se sent mirada i vista i reconeguda. Me deman si sent que és aquí on ha de ser, tal i com sent jo quan ella se'm clava a la pupil·la.

De vegades me deman si ella entén sa nostra relació tal i com l'entenc jo. Si sent les emocions que jo reb d'ella tal i com jo les perceb, si ella sent igual que nosaltres, me deman com senten els nadons.
De vegades intent posar-me a sa seva pell. I realment dóna per fer volar molt sa imaginació...


A veces me pregunto por su su forma de amar. Como aman los bebés? Aman o sólo necesitan, dependen o también comparten?

A veces me pregunto si cuando me mira tan fijamente me ve. Si me ve el alma. Si me ve como soy realmente, con todos mis vicios y virtudes, profundamente, si le gusta lo que ve, si me acepta tal como soy, si se siente mirada y vista y reconocida. Me pregunto si siente que es aquí donde debe estar, tal y como siendo yo cuando ella clava su mirada en mi pupila.

A veces me pregunto si ella entiende nuestra relación tal como la entiendo yo. Si siente las emociones que yo recibo de ella tal y como yo las percibo, si ella siente igual que nosotros, me pregunto como sienten los bebés.
A veces intento ponerme a su piel. Y realmente da para echar a volar la imaginación ...



dimecres, 6 de maig del 2015

18/52 de Festa Major

 Foto: "es padrí"

Cercaviles, correfocs, fira, patis engalanats, portes obertes, balcons de festa, flors, pregons, batucades, carrer major per amunt, carrer major per avall, coets, gralles, gegants, arrossades, butifarrades, corretapes, gent gran, gent petita, gent menuda, joves, concerts, balls, olimpíades populars...
Per davant de canostra durant quatre dies ha passat de tot...i na Nuara s'ho ha mirat ben atenta, no s'ha volgut perdre res des de sa balconada.

Pasacalles, correfocs, feria, decoración de patios, puertas abiertas, balcones de fiesta, flores, discursos, tambores, calle mayor arriba, calle mayor abajo, cohetes, gigantes, arroces  barbacoas, corretapas, gente mayor, gente pequeña, jóvenes, conciertos, bailes, olimpiadas populares ...
Por delante de casa, durante cuatro días ha pasado de todo... y Nuara ha estado bien atenta, no se ha querido perder nada desde el balcón.

Foto: "es padrí"

Els padrins de mallorca mos han acompanyat en aquests dies de Festa Major, que gairebé mos aplega desprevinguts. Junts hem fet de voayeurs des de casa, i també a peu de carrer. Hem recorregut patis engalanats i hem ballat al so de les quatre batucades (i és que vivim en un poble molt actiu!). Hem vist el correfoc des de darrere els vidres i hem dinat arrossada al porxo de les piscines.

Na Nuara ja sap què és una cercavila i ha gaudit molt de veure tants infants per tot arreu.
Ella s'ha marcat el seu propi ball amb la mà dreta: ha après a fer rotacions amb el canell que dóna gust, va a tope! Sobretot li agrada com a coreografia de la cançó "Així fan, fan, fan, el petits, bonics titelles, així fan, fan, fan, mitja volta i se'n van". Tot i que qualque vegada per demanar més menjar o per saludar també fa el mateix gest.

Los abuelos de Mallorca nos han acompañado en estos días de Fiesta Mayor, que casi nos pilla desprevenidos. Juntos hemos hecho de voayeur desde casa, y también a pie de calle. Hemos recorrido patios engalanados y hemos bailado al son de las cuatro batucadas (y es que vivimos en un pueblo muy activo!). Hemos visto el correfoc desde detrás de las venatanas y hemos comido paella en el porche de las piscinas.

Nuara ya sabe qué es un pasacalles y ha disfrutado mucho de ver tantos niños por todas partes.
Ella se ha marcado su propio baile con la mano derecha: ha aprendido a hacer rotaciones con la muñeca que da gusto, va a tope! Sobre todo le gusta como coreografía de la canción "Així fan, fan, fan, el petits, bonics titelles, així fan, fan, fan, mitja volta i se'n van". Aunque alguna vez para pedir más comida o para saludar también hace el mismo gesto.



Foto: "es padrí"

Amb la festa ja ha arribat la caloreta a Celrà, la qual cosa s'agraeix moltíssim, ja era hora! Teníem ganes de treure el cosset de casa! I podem dir que han estat uns dies en família ben guapos i aprofitats.

També hem pogut gaudir qualque estona de l'excel·lent companyia dels compis "Mudra", és un plaer veure aquestes cares tan guapes i aquests infants tan espavil·lats!

Con la fiesta ya ha llegado el calorcito en Celrà, lo que se agradece muchísimo, ya era hora! Teníamos ganas de sacar el cuerpo de casa! Y podemos decir que han sido unos días en familia bien bonitos y aprovechados.

También hemos podido disfrutar algún rato de la excelente compañía de los compis "Mudra", es un placer ver estas caras tan guapas y estos niños tan espabilados!


dijous, 30 d’abril del 2015

17/52 Teting!


Foto: Dídac

Hem tornat a passar una lluna creixent. La novena.
Només manca una setmana perquè na Nuara faci 9 mesos.
I feim lactància materna a demanda, des del primer dia.

Foto: Dídac

Vols un pitet? feim pit, vols llet? tens gana? tens set després de menjar sòlid? són frases habituals que na Nuara entèn i a les quals respon sempre que sí. És així, ella, menjadora, bevedora, i amant de les coses bones. Practica el teting:)

Podria fer una reflexió profunda sobre lo molt que m'agrada donar pit, el mal a l'estil "agulles de fer mitja" que vaig sentir durant els primers dos mesos, la primera setmana d'extractor de llet, però quina sort que hem tingut després, el que sent quan s'adorm amorrada, sa careta que posa de consol quan fa temps que no me veu i feim pit, el desespero de gana quan era més petita i com es flexiona ara de més gran, per posar la seva cara just a l'alçada de la font de vida.
Però hi ha moltes mares blogueres que ho han descrit molt bé al llarg dels seus diaris, i segur que de forma més graciosa que jo. Per tant, aquesta vegada, al destape, publico aquestes fotos tan guapes que mos va fer en Dídac dissabte passat, i més abaix vos deix alguns enllaços que m'han ajudat, agradat o colpit, en matèria de lactància en general.

Foto: Dídac

Sa llum insinua primavera. M'agrada que els caps de setmana poguem fer coses tots tres junts a la vegada, ara que els papis treballem, anem per torns, i estar els tres junts un horabaixa és una delícia.

A la tarda del dissabte vàrem anar a passejar el gos de l'amic de na Nuara, amb els seus pares. Vam poder ser testimonis d'uns pous de glaç gavarrencs al·lucinants, vam cercar un om i vaig descobrir que hi ha cirerers bords, i que un dia hi va haver Barraca dels cirerers. Les truites de patata sempre són una fantàstica opció per acabar el dia.
I diumenge vàrem visitar uns amics a Besalú. Feia molt de temps que no hi anava. Mos vàrem deixar portar pels carrerons i penetrar per l'aroma de la Garrotxa, tan humit i fresc i verd i viu!


|   |   |   |

Hemos vuelto a pasar una luna creciente. La novena.
Sólo falta una semana para que Nuara cumpla 9 meses.
Y hacemos lactancia materna a demanda, desde el primer día.

Vols un pitet (quieres "pechito")? hacemos pecho, quieres leche? tienes hambre? tienes sed después de comer sólido? son frases habituales que Nuara entiende y a las que responde siempre que sí. Así es ella, buena comedora, bebedora, y amante de las cosas buenas. Practica el teting:)

Podría hacer una reflexión profunda sobre lo mucho que me gusta dar pecho, el daño al estilo "agujas de hacer punto" que sentí durante los primeros dos meses, la primera semana con el sacabuches, pero qué suerte que hemos tenido después, lo que siente cuando se duerme amorrada a mí, la carita que pone de consuelo cuando hace tiempo que no me ve y le doy el pecho, el desespero de hambre cuando era más pequeña y como flexiona su cuerpo ahora de mayor, para poner su cara justo a la altura de la fuente de vida.
Pero hay muchas madres blogueras que lo han descrito muy bien a lo largo de sus diarios, y seguro que de forma más graciosa que yo. Por lo tanto, esta vez, el destape: publico estas fotos tan guapas que nos hizo Dídac el pasado sábado, y más abajo os dejo algunos enlaces que me han ayudado, gustado o impresionado, en materia de lactancia en general.

Esta luz insinúa primavera. Me gusta que los fines de semana podamos hacer cosas los tres juntos a la vez, ahora que los papis trabajamos, vamos por turnos, y estar los tres juntos una tarde es una delicia.

Por la tarde del sábado fuimos a pasear al perro del amigo de Nuara, con sus padres. Pudimos ser testigos de unos pozos de hielo situados en el macizo de las Gavarres, alucinantes; buscamos un olmo y descubrí que hay cerezos que no dan fruto, y lo que un día fu La Barraca dels Cireres. Las tortillas de patata siempre son una fantástica forma gastronómica de terminar el día.
Y el domingo visitamos unos amigos en Besalú. Hacía mucho tiempo que no iba por allí. Nos dejamos llevar por los callejones y penetrar por el aroma de la Garrotxa, tan húmedo y fresco y verde y vivo!



Les emocions...

- Testimoni d'Aina Coca de Galiana Street sobre la seva vivència de maternitat prematura i la lactància amb el seu Sr. Petit. Perquè el seu testimoni em va sacsejar i apropar a tantes mares amb una experiència diferent de la meva.
I En el hospital
II Primera crisis de crecimiento
III Obstrucción, crisis de los tres meses y lactancia establecida

- Lactancia, de Jose Bravo i Noelia Terrer, de Litera Libros.
Perquè aquesta editorial de llibres sobre maternitat/paternitat conscient i educació amb valors me té enamorada. I perquè aquest llibre no el tenc, i fa temps que me lo pido!!


La formació...

Un regalo para toda la vida, de Carlos González.
Perquè hi és tot el que necessitava saber: que la meva llet seria bona, que sempre tendria prou llet per alimentar la filla i que el meu cos estava perfectament creat per a amamantar.

L'assessorament...

- Som la llet, l'espai de l'Alba Padró al blog de l'Ara Criatures. Perquè la Isabel Vidal me l'ha recomanat i perquè m'encanta també aquest suplement en paper.

- Web de l'associació Alba Lactancia Materna, que fa molt poc que conec però que crec que tenen uns resums molt útils per a principiants.

- E-lactancia, web sobre la compatibilitat de medicaments i altres components amb la lactància. Perquè quan te fa mal s'esquena de donar pit en mala postura, no saps si te pots prendre un ibuprofè o un paracetamol...

- La web de la Judit Guirado, assessora en lactància de les comarques gironines, i creadora de l'espai Mama Coquette, on trobar lenceria més que xula pels períodes d'embaràs i lactància. Prendes molt afavoridores i sexys!




dijous, 23 d’abril del 2015

16/52






Fotos: Amazonesenpijama

La idea en veure les fotos ha sigut fer una stopmotion. M'he emocionat, he obert l'editor de vídeo i he vist varis tutorials de youtube. Després de mitja hora intentant treure un efecte zoom que desmillorava tot es tinglado, he près sa segona decisió: pas des vídeo, si algú en sap i me vol passar qualque tutorial per a petardes informàtiques com jo, o millor, me vol fer una classe, que m'escrigui sense pensar-s'ho dues vegades. Promet pagar en espècies de les bones!

Per tant, aquí teniu sa tira d'imatges que donen fe que sa meva idea de fer una stopmotion amb els avanços motrius de na Nuara és totalment vàlida i altament interessant.  I és que ella hi va posar molt d'esment a fer un bon gir quan va sentir que es zoom de sa càmera li enfocava es cul :)

Per a mi, lo més gran d'aquesta novetat és s'espiral perfecta que descriuren els nadons tot estirant-se per arribar a sa jogueta desitjada. Crec que dels cinc anys de dansa contemporània que vaig cursar, dos anys i mig me'ls vaig passar enterra fent espirals. Jo i tots els altres alumnes. Bé, de fet, sa major part dels escalfaments consistien en fer sèries que Feldenkrais (com els trob a faltar!). 
Segons aquest científic ucraïnès (1904-1984) practicar el moviment i l'atenció dirigida crea noves connexions neuronals. Es veu que el cos busca nous patrons de moviment que li faciliten una acció concreta, fent-la més eficient. Pels nadons aquests patrons formen part de la seva maduració motriu. Però per a joves i adults és una pràctica saludable que sovint ajuda a recuperar mobilitat al cos, refinar habilitats motrius i adquirir més vitalitat. En resum: na Nuara i els de la seva quinta ho fan per primer cop, nosaltres, com no ho facem sovint, correm el perill de quedar encarcarats. Solució: hem d'imitar els moviments dels menuts i seguir-los la corrent en el joc. És un súper-entrenament!!

Record les classes de dansa dels més petits, amb l'anterior equip de professionals de Escola Municipal de Dansa de Celrà. Record les mans, els peus, els cossos sencers de les professores adaptant-se constantment al moviment dels nins i nines, jugant, imitant, corrent, arrossegant-se, saltant, riguent, contorsionant-se al seu propi ritme. Les record amb els ulls i el cor ben oberts, l'espera, l'observació, la mirada perifèrica per abarcar-los a tots i meravellar-se per cadascú d'aquells cossos d'un metre d'alçada. Jo pensava: però...algunes no són tan joves...com poden seguir-los el ritme? Com poden tenir aquests cossos que saben llegir tan bé els cossos dels altres, veloços, impredecibles, tendres i emocionalment tan delicats...? És a dir que portaven molta marxa a la vegada que traspuaven tanta humanitat.

Dels nins i nines jo he d'aprendre molt. Na Nuara me n'ensenya i esper que me n'ensenyi, i me faci espolsar sa peresa de ses cuclilles, les quatre grapes, passar de la quarta posició a l'espiral i alçar-me, i retornar-me aquells anys de dansa que en aquest moment, després des tants mesos-postpart-infinit sense fer exercici, no sé ben bé on han anat a parar.

Dels nins i nines tots en podem aprendre tant. Aquesta setmana hem rebut algunes males notícies relacionades amb la docència, però també he llegit en un parell de blogs articles esperançadors que m'han tornat a fer pensar en la nova consciència que està arrelant entre els professionals docents, alumnat i famílies...
M'agrada pensar els mestres vocacionals (que n'hi ha hagut sempre) que s'ho estan currant, que treballen cada dia per a una nova forma de guiar els més petits, i no de farcir-los; que són conscients que cal aprendre, que no ho saben tot; que es deixen sorprendre pels alumnes, que deixen portes obertes a la comunicació, a l'intercanvi,  al contacte; que no tenen por a dir "no ho sé", ni tampoc a estirar-se en terra amb ells, a jugar, a embrutar-se, a provar coses sense saber què passarà, a arriscar-se a portar endavant nous mètodes, a agafar de la mà les famílies i animar-les a construïr l'escola que volem,  a experimentar amb l'alumnat enlloc d'anar sobresegur, etc.

I pens en la creativitat que relaciona totes les disciplines amb la natura, que ho és tot. I en les arts plàstiques, en la música i sobretot en la dansa, que a mi me toca profund. Desig que les arts siguin eines de llibertat per a la meva filla. I ho vull per a tots, en un futur PRESENT.


|     |     |

La idea inicial al ver las fotos ha sido hacer una stopmotion. Me he emocionado, he abierto el editor de video y he visto varios tutoriales en youtube. Después de media hora intentando sacar un efecto zoom que lo desmejoraba todo, he tomado la segunda decisión: paso del video, si alguien sabe y me quiere pasar algún tutorial para petardas informáticas como yo, o mejor, me quiere hacer una clase, que me escriba sin pensarlo dos veces. Prometo pagar en especies de las buenas!

Por lo tanto, aquí tenéis la tira de imágenes que dan fe de que mi idea de hacer una stopmotion con los avances motrices de Nuara es totalmente válida y altamente interesante. Y es que ella puso mucho esmero en hacer un buen giro cuando sintió que el zoom de su cámara enfocaba a su culete :)

Para mí, lo más grande de esta novedad es la espiral perfecta que describen los bebés mientras se estiran para llegar a su juguete deseado. Creo que los cinco años de danza contemporánea que cursé, dos años y medio me los pasé en el suelo haciendo espirales. Yo y todos los demás alumnos. Bueno, de hecho, la mayor parte de los calentamientos consistían en hacer series que Feldenkrais (como los echo de menos!).
Según este científico ucraniano (1904-1984) practicar el movimiento y la atención dirigida crea nuevas conexiones neuronales. Se ve que el cuerpo busca nuevos patrones de movimiento que le facilitan una acción concreta, haciéndola más eficiente. Para los bebés estos patrones forman parte de su maduración motriz. Pero para jóvenes y adultos es una práctica saludable que a menudo ayuda a recuperar movilidad en el cuerpo, refinar habilidades motrices y adquirir más vitalidad. En resumen: Nuara y los de su quinta lo hacen por primera vez, nosotros, como no lo hagamos a menudo, corremos el peligro de quedar rígidos. Solución: hemos de imitar los movimientos de los pequeños y seguirles la corriente en el juego. Es un súper-entrenamiento !!

Recuerdo las clases de danza de los más pequeños, con el anterior equipo de profesionales de Escola Municipal de Dansa de Celrà. Recuerdo las manos, los pies, los cuerpos enteros de las profesoras adaptándose constantemente al movimiento de los niños y niñas, jugando, imitando, corriendo, arrastrándose, saltando, rían, contorsiones a su propio ritmo. Las recuerdo con los ojos y el corazón abiertos, la espera, la observación, la mirada periférica para abarcar a todos y maravillarse por cada uno de aquellos cuerpos de un metro de altura. Yo pensaba: pero ... algunas no son tan jóvenes ... como pueden seguirles el ritmo? ¿Cómo pueden tener estos cuerpos que saben leer tan bien los cuerpos de los demás, veloces, impredecibles, tiernos y emocionalmente tan delicados...? Es decir que llevaban mucha marcha a la vez que desbordaban tanta humanidad.

De los niños y niñas yo tengo que aprender mucho. Nuara me enseña y espero que me enseñe, y me haga sacudir la pereza de las cuclillas, las cuatro patas, pasar de la cuarta posición a la espiral y levantarme, y devolverme aquellos años de danza que en este momento, después de tantos meses-postparto-infinito sin hacer ejercicio, no sé muy bien dónde han ido a parar.

De los niños y niñas todos podemos aprender tanto. Esta semana hemos recibido algunas malas noticias relacionadas con la docencia, pero también he leído en un par de blogs artículos esperanzadores que me han vuelto a hacer pensar en la nueva conciencia que está arraigando entre los profesionales docentes, alumnado y familias...
Me gusta pensar los maestros vocacionales (y haberlos, los ha habido siempre) que se lo están currando, que trabajan cada día por una nueva forma de guiar a los más pequeños, y no de rellenarlos; que son conscientes de que hay que aprender, que no lo saben todo; que se dejan sorprender por los alumnos, que dejan puertas abiertas a la comunicación, el intercambio, el contacto; que no tienen miedo a decir "no lo sé", ni tampoco a estirarse en el suelo con ellos, a jugar, a ensuciarse, a probar cosas sin saber qué pasará, a arriesgarse a llevar adelante nuevos métodos, a coger de la mano a las familias y animarlas a construir la escuela que queremos, a experimentar con el alumnado en lugar de ir sobreseguro, etc.

Y pienso en la creatividad que relaciona todas las disciplinas con la naturaleza, que lo es todo. Y en las artes plásticas, en la música y sobre todo en la danza, que a mí me toca profundo. Deseo que las artes sean herramientas de libertad para mi hija. Y lo quiero para todos, en un futuro PRESENTE.

divendres, 17 d’abril del 2015

15/52 tornar de treballar a fora


 Foto: Amazonesenpijama


"Sortir de casa i tancar sa porta conscientment, amb coneixement de causa i conseqüència, per estar quatre hores a més de 20 km de na Nuara..."
Això deia el missatge que vaig enviar des del mòbil el primer dia de feina. El dia que me separava de na Nuara per primera vegada per tantes hores seguides. La primera vegada que m'allunyava tant.
D'això avui ja en fa 10 dies, i seguim tots vius.

A mesura que s'acostava aquesta data, el cap i el cor s'anaven enviant missatges en ambdues direccions, de vegades es trobaven i xocaven, i encara ho fan sovint.

Com quan en Dídac va tallar el cordó umbilical, tornar a donar ales, ets lliure, fes el teu camí, estàs acompanyada...i allunyar-me primer un carrer, després un km, després pujar al tren, que et porta més lluny, i saber que en quatre hores no tornaràs a casa, que ella està bé (almenys ho vols creure, i confiar ajuda), però que no estem juntes. Saber que comença una aventura nova, crear vincles amb altres persones que no són sa mamà. Sentir els pits, que s'emplenen a un ritme proporcional a s'enyoranya. Confiar amb el pare, confiar amb la iaia, confiar amb ella, que sabrà demanar què necessita a cada moment, i que a la meva tornada em sebrà demanar just el que li ha mancat. Que els relats del que han fet aquesta tarda seran fidels i detallats, que me'n podré fer una idea però que els sabré donar l'espai que els correspon, que sabré gaudir de la meva independència física, que no canviarà les coses importants, que sí que les canviarà però serà per a bé, que pot ser una experiència bonica, que la farem el més "orgànica" que sabem...

Foto: Amazonesenpijama

Fins ara sabia com era na Neus treballadora i na Neus mare, però ara també cal dir que tenia una mica de curiositat per veure com seria na Neus mare i treballadora a la vegada. I vaja...diríem que completeta.

Na Nuara ha fet un canvi preciós, com una flor que evoluciona, naturalment. I em segueix ensenyant mil coses, al·lucin.
Des dels primers dies es va adaptar molt bé a que jo no hi fos durant unes hores. Ara bé, a mi tampoc no m'esperava amb una pancarta de "Benvinguda a casa mamà, t'he enyorat molt".  Va ser més com: ohhh, síiii? és sa mamà?? segur, ai sí, què bé! estic molt contenta-vull pitet! Ja!!!

" ...i no és gens dramàtic, però ho sento important, na Nuara acaba de fer 8 mesos i sento que és una nova etapa, per a nosaltres com a pares i per a ella. Sento estranyesa, estic en un núvol estrany, i tenc ganes de veure-la, això sí."

Quan arribo la veig més gran i dinàmica, es queda més temps adormida tota sola al seu llitet durant el dia, i menja molt a gust tot el que li ofereixin tant els seus pares com qui la cuida (ara per ara només ho hem provat amb la iaia, esperem que no hi hagi problema amb la mare de dia, d'aquí a una setmana). La veus contenta i molt riallera, comunicativa i sap demanar el que vol i sap dir prou quan no en vol més. Això em fa estar més tranquil·la, i que se li respectin aquests gestos també.

Foto: Amazonesenpijama

A mesura que he anat tornant de sa feina a casa he après una cosa nova: les relacions que na Nuara té amb cada persona són i seran diferents. Clar, nosaltres tampoc som iguals amb els nostres pares que amb els tiets, padrins, amics.
Un altre dia estaria bé que fes una llista del que crec que sóc per sa meva filla (sempre va bé un exercici d'autoestima), però ara que no és el tema del post, en resum i per com m'he sentit aquests dies puc afirmar fermament que JO SÓC ELS MEUS PITS.
El pare és l'altre, "que no té pits però em fa sentir tan o més segura que sa mamà, i amb qui estic súper bé quan ella ja no té energia; el pare sap què vull".
I amb la iaia, ara que ha passat més estona i la podem integrar a aquest resum, amb la iaia juga, passeja i riu molt. I també s'adorm en cinc minuts.

Està molt divertida. Aquesta setmana ha descobert la seva passió pel mill, la salsa de tomàtiga i que pot fer voltes i posar-se en posició d'esfinx. Amb la iaia juguen molt i crec que s'ha reconciliat amb estar a terra, cosa que em reconforta perquè tenia una espineta, a veure si no l'estàvem estimulant prou o de la forma correcta.

Tenir suport a casa, no ens enganyem, també va bé per descansar una mica, anar un poc menys estressada, i aprofitar per fer algunes coses bàsiques (que han esdevingut extraordinàries) com per exemple les referents a ungles i pèls de la higiene corporal, hehe, o posar-se malalta altra vegada (tres cops en dos mesos, és un truc infalible per fer una entrada plena i enèrgica a la primavera, ja en veureu els resultats ;)

"També hi ha un punt de tornar enrera, això d'anar a treballar sense un annexe em fa sentir com abans d'estar embarassada, com una recuperació de mi mateixa, d'aquell estar, durant uns instants."

No, en sèrio, entre el suport d'una tercera persona durant més d'una setmana i la independència que recordes que tenies pel fet d'anar a treballar és com si s'hagués obert una finestreta a "fer altres coses". Clar que feim mil coses en família, anam a esdeveniments socials, quedam amb amics, na Nuara és un solet i sempre mos la podem endur per tot. Però jo me referesc a tenir una estona per escurçar-me uns pantalons o per pintar una cadira, per a rebre un taller de costura un dissabte a la tarda, per teixir-me un xal les estones de tren. Me sent agraïda per això.



|     |     |



"Salir de casa y cerrar la puerta conscientemente, con conocimiento de causa y consecuencia, por estar cuatro horas a más de 20 km de Nuara ..."

Esto decía el mensaje que envié desde el móvil el primer día de trabajo. El día que me separaba de Nuara por primera vez por tantas horas seguidas. La primera vez que me alejaba tanto.
De eso hoy ya hace 10 días, y seguimos todos vivos.

A medida que se acercaba esta fecha, la cabeza y el corazón se iban enviando mensajes en ambas direcciones, a veces se encontraban y chocaban, y todavía lo hacen a menudo.

Como cuando Dídac cortó el cordón umbilical, volver a dar alas, eres libre, haz tu camino, estás acompañada ... y alejarme primero una calle, luego un km, después subir al tren, que te lleva más lejos, y saber que en cuatro horas no volverás a casa, que ella está bien (al menos lo quieres creer, y confiar ayuda), pero que no estamos juntas. Saber que comienza una aventura nueva, crear vínculos con otras personas que no son su mamá. Sentir los pechos, que se llenan a un ritmo proporcional al echar de menos. Confiar en el padre, confiar en abuela, confiar en ella, que sabrá pedir lo que necesita en cada momento, y que a mi vuelta me sabrá pedir justo lo que le ha faltado. Que los relatos de lo que han hecho esta tarde serán fieles y detallados, que me podré hacer una idea pero que también sabré dar el espacio que les corresponde, que sabré disfrutar de mi independencia física, que no cambiará las cosas importantes, que sí las cambiará pero será para bien, que puede ser una experiencia bonita, que la haremos lo más "orgánica" que sabremos...

Hasta ahora sabía cómo era la Neus trabajadora y la Neus madre, pero ahora también hay que decir que tenía un poco de curiosidad por ver cómo sería la Neus madre y trabajadora a la vez. Y vaya ... diríamos que completita.

Nuara ha hecho un cambio precioso, como una flor que evoluciona, naturalmente. Y me sigue enseñando mil cosas, alucino.
Desde los primeros días se adaptó muy bien a que yo no estuviera durante unas horas. Ahora bien, a mí tampoco me esperaba con una pancarta de "Bienvenida a casa mamá, te he echado de menos". Fue más como: ohhh, sí? es mamá ?? seguro, ay sí, qué bien! estoy muy contenta-quiero teta! Ya!!!

"... Y no es nada dramático, pero lo siento importante, Nuara acaba de cumplir 8 meses y siento que es una nueva etapa, para nosotros como padres y para ella. Siento extrañeza, estoy en una nube extraña, y tengo ganas de verla, eso sí. "

Cuando llego la veo más grande y dinámica, se queda más tiempo dormida sola a su camita durante el día, y come muy a gusto todo lo que le ofrezcan tanto sus padres como quien la cuida (por ahora sólo lo hemos probado con la iaia, esperemos que no haya problema con la madre de día, dentro de una semana). La ves contenta y muy risueña, comunicativa y sabe pedir lo que quiere y sabe decir basta cuando no quiere más. Esto me hace estar más tranquila, y que le respeten estos gestos también.

A medida que he ido volviendo del trabajo a casa he aprendido algo nuevo: las relaciones que Nuara tiene con cada persona son y serán diferentes. Claro, nosotros tampoco somos iguales con nuestros padres que con los tíos, abuelos, amigos.
Otro día estaría bien que hiciera una lista de lo que creo que soy para mi hija (siempre va bien un ejercicio de autoestima), pero ahora que no es el tema del post, en resumen y por cómo me he sentido estos días puedo afirmar firmemente que YO SOY MIS PECHOS.
El padre es el otro, "que no tiene pechos pero me hace sentir tan o más segura que mamá, y con quién estoy súper bien cuando ella ya no tiene energía, papá sabe qué quiero".
Y con la iaia, ahora que ha pasado más tiempo y la podemos integrar a este resumen, con la iaia juega, se pasea y ríe mucho. Y también se duerme en cinco minutos.

Está muy divertida. Esta semana ha descubierto su pasión por el mijo, la salsa de tomate y que puede dar vueltas y ponerse en posición de esfinge. Con la iaia juegan mucho y creo que se ha reconciliado
 con estar en el suelo, lo cual me reconforta porque tenía una espinita, a ver si no la estábamos estimulando lo suficiente o de la forma correcta.

Tener apoyo en casa, no nos engañemos, también va bien para descansar un poco, ir un poco menos estresados, y aprovechar para hacer algunas cosas básicas (que se han convertido extraordinarias) como por ejemplo las referentes a uñas y pelos de la higiene corporal, jeje, o ponerse enferma otra vez (tres veces en dos meses, es un truco infalible para hacer una entrada por la puerta grande de la primavera, ya veréis qué resultados ;)

"También hay un punto de volver atrás, eso de ir a trabajar sin un anexo me hace sentir como antes de estar embarazada, como una recuperación de mí misma, de aquel sentirme, durante unos instantes."

No, en serio, entre el apoyo de una tercera persona durante más de una semana y la independencia que recuerdas que tenías por el hecho de ir a trabajar es como si se hubiera abierto una ventanilla a "hacer otras cosas". Claro que hacemos mil cosas en familia, vamos a eventos sociales, quedamos con amigos, na anudar es un solecito y siempre nos la podemos llevar por todo. Pero yo me refiero a tener un rato para acortar me unos pantalones o para pintar una silla, para recibir un taller de costura un sábado por la tarde, para tejer hacerme un chal los ratos de tren. Me siendo agradecida por ello.



dimecres, 11 de març del 2015

10/52

Foto: Amazonesenpijama

Ja hem deixat les grips enrera i estem preparats a encarar la final de l'hivern, l'inici de la primavera. 
Estem més animats i aquesta setmana les fotos del projecte 52 van sobre el joc. 

A més, na Nuara ha començat a emprar els fonemes "pa" i "pe". Tot són "pas" i "pes"!
I ha pujat a una engronxadora per primera vegada. Crec que li ha agradat bastant això de sentir-se suspesa en l'aire ;)

Foto: Dídac





dimecres, 4 de març del 2015

9/52

Escoltar es padrí diguent: "Au, va, vine Nuara, que mos farem una selfie", no té preu. Me pix de riure!! Però a que estan genials? Aquesta generació neixen sabent què és una selfie...i noltros duim vint anys fent-mos-en, i li hem posat nom fa dos...

Però els padrins, que quan eren pares els va costar tant entendre algunes coses del nostre món adolescent que per a nosaltres eren òbvies, quina sorprenent habilitat se'ls dispara pel que fa al món dels néts!!

Foto: "es padrí"

Finalment un darrere l'altre, a tots sens ha donat l'oportunitat de fer net. I ens hem abandonat com bonament hem sabut.
Ens abandonem a la febre, al fred, als calfreds i als peus freds, al mal de cap, al mal d'ulls, al mal de genives, a la set. Ens abandonem a les espines a la gola, als mocs al nas, als mocs per dins, als mocs meus i seus, als papers per tot arreu. I ens embolcallem amb mantes grans i mantes petites, bates, jaquetes, xals i bufandes. Bebem aigo, infusions, brous de gallina i brous depuratius amb molta kombu, i també prenem homeopatia, xarop de pi, xarop de pròpolis, aigosal, flors de bach i qualque ibuprofè...
Volem sa mamà, volem el pare, volem la mare, es papà, sa tia metge, sa parella que mos mimi i els padrins que mos distreguin i ses amigues que me venguin a veure, encara que no sigui miradora. Però no hi són tots, i alguns també estan malalts.
Mentrestant provam de dormir, tan calentetes que estem aquí, i de pensar en tot el què m'ha mancat dir i que dec tenir encallat a la gola, i ho observ, i intent deixar-ho marxar. I de vegades, què difícil.

Agraïr, reconèixer, deixar enrera, mirar endavant...

Deixar guarir-se línies generacionals, energia que vull fluïda en la meva vida. Confiar en que cada rol fa la seva feina i entre tots ho feim bé. I que mos mereixem estar millor. Si més no, no tenir la grip.

I na Nuara demana per mamar totes ses vegades que intueix una oportunitat, ella ho te clar, això necessit, això deman. Desig saber-la animar a que sempre demani el que necessiti, i saber mostrar-li com reconèixer el que vol, profundament, de cos i ànima que dirien les nostres padrines. 
Clar, jo vull carícies? Ella vol carícies!
Mentrestant jo seguiré provant de dormir, que s'insomni creatiu ja me torna a jugar males passades. I tanmateix, he hagut de dir stop a absolutament tot lo que mos esperava a s'agenda, aquesta vegada, i encara no sabem fins quin dia. Tanmateix tot es pot aturar, quan mos pensam que som imprescindibles, que si no vaig a tal cita me moriré de sa pena o que si no vaig a tal lloc quedaré fatal perquè m'he compromès. Quan estam dins es llit amb 39ºC tot pot saltar pels aires, perquè sa demostraciò física del que som ens diu que no es pot moure, ni un milímetre. Només aleshores som capaços de ser indulgents amb nosaltres mateixos. O almenys jo som així. Quina llàstima no sebre aturar-me abans...tot el que m'estalviaria (i jo que me pens que m'ho perdria).

Així doncs, jo trïi aprendre, d'aquesta setmana, no apurar tant, no posar-me tantes coses a s'agenda, i gaudir del temps lliure per poder improvisar (i passar temps de més qualitat) segurament amb na Nuara, que és actualment, la meva fidel admiradora.







divendres, 27 de febrer del 2015

8/52

Foto: Amazonesenpijama

Fins ara, quan deixava qualsevol cosa damunt sa taula de sa cuina, posem per exemple una colflori, no se me passava pes cap que pogués canviar de lloc. Però ara na Nuara ja seu a sa trona de sa cuina, i resulta que a més, li agrada agafar tot lo que està al seu abast. I ses coses canvien de lloc totes soles.
I com a nina de sis mesos i mig, no només ho agafa, ella vol comprovar que li cap dins sa boca, o almenys que ho pot intentar. Lo que me sorprèn més de tot aquest assumpte és que potser li "pilla" es gustet a lo que menys m'esperava, com per exemple...les fulles de la coliflor.

Hasta hace poco, cuando dejaba cualquier cosa encima de la mesa de la cocina, pongamos por ejemplo una coliflor, no se me ocurría que pudiera cambiar de lugar. Pero ahora Nuara ya se sienta en su silla la cocina, y resulta que además, le gusta coger todo lo que está a su alcance. Entonces las cosas cambian de lugar, solas.

Y como niña de seis meses y medio, no sólo lo coge, ella quiere comprobar que le cabe dentro su boca, o al menos que lo quiere intentar. Lo que me sorprende más de todo este asunto es que quizá le "pilla" se gustillo a lo que menos me esperaba, como por ejemplo ... las hojas de la coliflor.



Foto: Amazonesenpijama

Aquesta setmana ha tastat un munt de coses noves. Ara que ha començat, no vol perdre's cap àpat!
Esta última semana ha probado un montón de cosas nuevas. Ahora que ha empezado, no quiere perderse ninguna comida!

Foto: Amazonesenpijama


Foto: Amazonesenpijama


Foto: Amazonesenpijama


Però aquesta setmana també estem aprenent una altra cosa. Està passant. Na Nuara s'ha posat malalta. Ja ha estat dues vegades constipada aquest hivern, però lo que se diu malalta, amb calentura i tal, encara no. I ara ve quan te demanes: "i ara...què s'ha de fer, ara?".
Nosaltres hem optat per observar. Seguir observant. Si li puja molt sa febre, seguir observant. Si la té alta molt de temps, actuar. Quan, abans, després...? Això de ser pares, comença a posar-se divertit complicat...quan no tens respostes...

I ara és quan la consciència te recorda: "quan sa teva filla es posa malalta, demana't a tu mateixa què et passa; quan a ella li passa qualque cosa, què t'està passant a tu?"...vaja...què fàcil, no? Idò no! No és gens fàcil. Però lo que sí és veritat és que te fa aturar, respirar, mirar-ho amb perspectiva, com si estassis fora de ca teva observant amb un telescopi a través de les finestres...

I aquí me teniu, amb posat galileà, primer amb l'ull del telescopi mig adormit mig despert (i realment, gens lluny, sinó al contrari), perquè a la nit vàrem estar pendent de si baixava sa febre o si suava, i que li arribàs sempre el pit, perquè estàs ben hidratada. I després amb el telescopi entel·lat amb el fum que surt de les olles, perquè ahir era dijous i tocava cuinar, amb un pit defora cada vegada que ella me necessitava, i fent mini escapades al sofà per recrear una estampa de pau i tranquil·litat que la fes sentir serena, acompanyada, i mimadeta.

Però realment, sóc mare, i així intent seguir. Realment, és aquí i ara on vull estar, mimant-la, i en una atmosfera de pau i sossec continus. No em ve de gust haver d'estar pendent de si se m'aferra el mill o si pita la thermomix. I aquesta fillona necessita carícies constants per curar-se perquè és una bebé. I aquesta és sa seva feina, transportar-nos a sa tendresa diàriament, recordar-mos què és lo important, i que passa ràpid, que ho hem d'aprofitar ara.
Per tant, me'n vaig a oferir-li nodriment altra vegada. Que és igual si fa deu minuts que ha mamat, que ja me torna a necessitar. (Aquest tema de la necessitat, dóna per una altra filosofada, un altre dia, val? Que també me causa un intríngulis...!). Sort que aquesta cap de setmana tindrem els padrins mallorquins per casa.:)




Pero esta semana también estamos aprendiendo otra cosa. Está pasando. Nuara se ha puesto enferma. Ya ha pasado por dos resfriados este invierno, pero lo que se dice enferma, con calentura y tal, todavía no. Y ahora viene cuando vienen las dudas: "y ahora ... qué hacemos ahora?".Nosotros hemos optado por observar. Seguir observando. Si le sube mucho la fiebre, seguir observando. Si la tiene alta mucho tiempo, actuar. Cuándo, antes, después ...? Esto de ser padres, comienza a ponerse divertido complicado ... cuando no tienes respuestas ...Y ahora es cuando la consciencia te recuerda: "cuando tu hija enferma, pídete a ti misma qué te pasa, cuando a ella le pasa algo, qué te está pasando a ti?" ... Vaya ... qué fácil, no? Pues no! No es nada fácil. Pero lo que sí es verdad es que te obliga a parar, respirar, mirarlo con perspectiva, como si estuvieras fuera de tu casa observando con un telescopio a través de las ventanas ...

Y aquí me tenéis, cual perfil galileano, primero con el ojo del telescopio medio dormido medio despierto (y realmente, nada lejos, sino al contrario), porque durante la noche estuvimos pendientes de si bajaba la fiebre o si sudaba, y que le llegara siempre el pecho, paraa asegurarnos la hidratación. Y luego con el telescopio empañado con el humo que sale de las ollas, porque ayer era jueves y tocaba cocinar, con un pecho afuera cada vez que ella me necesitaba, y haciendo mini escapadas al sofá para recrear una estampa de paz y tranquilidad que la hiciera sentir serena, acompañada, y mimadita.

Pero realmente, soy madre, y así intento seguir. Realmente, es aquí y ahora donde quiero estar, mimándola, y en una atmósfera de paz y sosiego continuos. No me apetece tener que estar pendiente de si se me pega el mijo o si pita la thermomix. Y esta hijita necesita caricias constantes para curarse porque es una bebé. Y este es su faena, transportarnos a su ternura diariamente, recordarnos qué es lo importante, y que pasa rápido, que lo tenemos que aprovechar ahora. 

Por lo tanto, me voy a ofrecerle alimento de nuevo. Que es igual si hace diez minutos que ha mamado!, que ya me vuelve a necesitar. (Este tema de la necesidad, da por otra filosofada, otro día, vale? Que también me causa un intríngulis ...!). Suerte que este fin de semana tendremos a los abuelos mallorquines por casa. :)

 

divendres, 6 de febrer del 2015

Sis llunes



Donar a llum i les vivències que s'acumulen durant sis mesos de criança no es poden explicar en un sol post. Durant aquests mesos, la tauleta ha substituït l'ordinador en la gran majoria d'ocasions. He estat hores llegint testimonis sobre parts i puerperi, blogs de persones amb i sense fills, cercant informació sobre bolquers de tela, pediatres respectuoses, roba que faciliti l'alletament, portanadons, alimentació complementària i teixits ecològics. També he aprofitat per ampliar els meus coneixements sobre cosmètica i he començat un curs on-line de cuina energètica. Tot això ho he fet gràcies a aquesta eina que em van regalar quan vaig fer 30 anys. Però sobretot sobretot, per sobre de tot això, i durant molt més temps, mentre tenia sa tauleta a prop m'he dedicat amamantar na Nuara, a sostenir-la entre els meus braços, cames, panxa, pits, cos sencer. L'he acaronada, estimada, acompanyada, l'he après a consolar, a dormir, i juntes hem après a jugar, riure i escoltar-nos, sovint també a prop d'aquest catxivatxe pla.

Se suposa que el primer post després del part s'espera que sigui apoteòsic. Idò mirau, és com és, i jo, enlloc d'escriure, m'he dedicat a contemplar sa preciositat que és sa nostra filla. I ara, escric lo que me ve, lo que sent i com estic. Avui es post és així. Un altre dia vos explicaré una mica més com va anar el part. I també com vull que sigui ara aquest mitjà de comunicació amb l'exterior de "sa cova" que es forma quan es forma una família, o almenys aquesta. Que per cert, cada dia m'agrada més.

Pareix mentida que avui faci sis mesos que estava en ple treball de part, amb en Dídac a davant, na Maria al darrera i na Nuara dedins, tots fent el mateix camí, cap a la mateixa fita.

Avui i demà tenc ganes de festejar que na Nuara mos acompanya, que som pares i que estem aprenent molt per es camí, tot i que algunes vegades aquesta sensació se disfressi de frustració o cansament, és un temps meravellós, i poder-ho gaudir és fabulós. Estic molt agraïda a haver tengut baixa de maternitat (hi ha dones que no s'ho poden permetre), i a més he pogut allargar el temps que em resta per tornar a la feina "oficial". També ho estic de tenir temps per pensar. Com deia, hi ha moments en que sa realitat la vius molt lenta, els dies te pareixen llarguíssims, l'únic que has de fer és contemplar. A mi, acceptar això amb ses mans aturades m'ha costat bastant. Però també me n'adon que m'ha servit per ordenar una mica es cap i pensar abastament. No vol dir que n'hagi tret conclusions, però simplement m'ha ajudat a estar, i a ser.

Ara veig com en Dídac la sosté damunt ses cames creuades, llegint damunt del sofà, i jo, mentrestant faig fent viatges a la cuina. Aquests dies està remoguda, pareix que sent que fa mig any de vida extrauterina i que "toca tornar a pegar una estiradeta". A en Dídac li ha costat adormir-la, però després de cantar i ballar "L'amo de son carabassa", fer sons guturals i altres paraules inventades, ha caigut rendida amb "Un jour m'y prend l'envie". És mitjanit i jo estic cuinant. No sé com m'ho faig, però en sis mesos no he trobat moment de cosir, ni de fer manualitats, tampoc d'escriure, només de llegir, ordenar roba... Però per cuinar, sempre trob temps. Està clar que es meu futur professional s'ha d'encaminar cap a la cuina, clar com l'aigua. Però d'això ja en parlarem més endavant.


Un jour m'y prend l'envie, versió de Ciac Boum (14)


Dar a luz y las vivencias que se acumulan durante seis meses de crianza no se pueden explicar en un solo post. Durante estos meses, la tableta ha sustituido el ordenador en la gran mayoría de ocasiones. He estado horas leyendo sobre partos y puerperio, blogs de personas con y sin hijos, buscando información sobre pañales de tela, pediatras respetuosas, ropa que facilite la lactancia, portabebés, alimentación complementaria y tejidos ecológicos. También he aprovechado para ampliar mis conocimientos sobre cosmética y he empezado un curso on-line de cocina energética. Todo esto lo he hecho gracias a esta herramienta que me regalaron cuando cumplí los 30. Pero sobre todo, por encima de todo esto, y durante mucho más tiempo, mientras tenía la tablet entre manos, me he dedicado amamantar a Nuara, a sostenerla entre mis brazos, piernas, estómago, pechos, cuerpo entero. La he mimado, querido, acompañado, he aprendido a consolarla, a dormirla, y juntas hemos aprendido a jugar, a reír y a escuchar, a menudo también cerca de este aparatejo.

Se supone que el primer post después del parto se espera apoteósico. Pues mirad, es como es, y yo, en lugar de escribir, me he dedicado a contemplar esta preciosidad que es nuestra hija. Y ahora, escribo lo que me viene a la cabeza, lo que siento y como estoy. Hoy el post es así. Otro día os contaré un poco más cómo fue el parto. Y también como quiero que sea ahora este medio de comunicación con el exterior de "la cueva" que se forma cuando se forma una familia, o al menos esta. Que por cierto, cada día me gusta más.

Parece mentira que hoy se cumplan seis meses, a estas horas estaba en pleno trabajo de parto, con Dídac delante, María detrás y Nuara en mi interior, todos recorriendo el mismo camino, hacia la misma meta. 

Hoy y mañana tengo ganas de festejar que Nuara nos acompaña, que somos padres y que estamos aprendiendo mucho por el camino, aunque algunas veces esta sensación se disfrace de frustración o cansancio, es un tiempo maravilloso, y poderlo disfrutar es fabuloso . Estoy muy agradecida de haber tenido baja de maternidad (hay mujeres que no se la pueden permitir), y además he podido alargar el tiempo que me queda para volver al trabajo "oficial". También lo estoy de tener tiempo para pensar. Como decía, hay momentos en que la realidad se vive muy lenta, los días te parecen larguísimos, lo único que tienes que hacer es contemplar. A mí, aceptar esto con las manos quietas me ha costado. Pero también me doy cuenta que me ha servido para ordenar un poco la cabeza y pensar bastante. No quiere decir que haya sacado conclusiones, pero simplemente me ha ayudado a estar, y a ser. 

Ahora puedo ver como Dídac la sostiene sobre sus piernas cruzadas, leyendo en el sofá, y yo, mientras tanto hago viajes a la cocina. Estos días está removida, parece que siente que cumple medio año de vida extrauterina y que "toca volver a crecer un poquito". A Dídac le ha costado dormir, pero después de cantar y bailar "L'amo de son carabassa", hacer sonidos guturales y otras palabras inventadas, ha caído rendida con "Un jour m'y prend l'envie". Es medianoche y yo estoy cocinando. No sé cómo lo hago, pero en seis meses no he encontrado momento de coser, ni de hacer manualidades, tampoco de escribir, sólo de leer, ordenar ropa ... Pero para cocinar, siempre encuentro tiempo. Está claro que se mi futuro profesional debe mirar hacia la cocina, claro como el agua. Pero de eso ya hablaremos más adelante.