dimecres, 4 de març de 2015

9/52

Escoltar es padrí diguent: "Au, va, vine Nuara, que mos farem una selfie", no té preu. Me pix de riure!! Però a que estan genials? Aquesta generació neixen sabent què és una selfie...i noltros duim vint anys fent-mos-en, i li hem posat nom fa dos...

Però els padrins, que quan eren pares els va costar tant entendre algunes coses del nostre món adolescent que per a nosaltres eren òbvies, quina sorprenent habilitat se'ls dispara pel que fa al món dels néts!!

Foto: "es padrí"

Finalment un darrere l'altre, a tots sens ha donat l'oportunitat de fer net. I ens hem abandonat com bonament hem sabut.
Ens abandonem a la febre, al fred, als calfreds i als peus freds, al mal de cap, al mal d'ulls, al mal de genives, a la set. Ens abandonem a les espines a la gola, als mocs al nas, als mocs per dins, als mocs meus i seus, als papers per tot arreu. I ens embolcallem amb mantes grans i mantes petites, bates, jaquetes, xals i bufandes. Bebem aigo, infusions, brous de gallina i brous depuratius amb molta kombu, i també prenem homeopatia, xarop de pi, xarop de pròpolis, aigosal, flors de bach i qualque ibuprofè...
Volem sa mamà, volem el pare, volem la mare, es papà, sa tia metge, sa parella que mos mimi i els padrins que mos distreguin i ses amigues que me venguin a veure, encara que no sigui miradora. Però no hi són tots, i alguns també estan malalts.
Mentrestant provam de dormir, tan calentetes que estem aquí, i de pensar en tot el què m'ha mancat dir i que dec tenir encallat a la gola, i ho observ, i intent deixar-ho marxar. I de vegades, què difícil.

Agraïr, reconèixer, deixar enrera, mirar endavant...

Deixar guarir-se línies generacionals, energia que vull fluïda en la meva vida. Confiar en que cada rol fa la seva feina i entre tots ho feim bé. I que mos mereixem estar millor. Si més no, no tenir la grip.

I na Nuara demana per mamar totes ses vegades que intueix una oportunitat, ella ho te clar, això necessit, això deman. Desig saber-la animar a que sempre demani el que necessiti, i saber mostrar-li com reconèixer el que vol, profundament, de cos i ànima que dirien les nostres padrines. 
Clar, jo vull carícies? Ella vol carícies!
Mentrestant jo seguiré provant de dormir, que s'insomni creatiu ja me torna a jugar males passades. I tanmateix, he hagut de dir stop a absolutament tot lo que mos esperava a s'agenda, aquesta vegada, i encara no sabem fins quin dia. Tanmateix tot es pot aturar, quan mos pensam que som imprescindibles, que si no vaig a tal cita me moriré de sa pena o que si no vaig a tal lloc quedaré fatal perquè m'he compromès. Quan estam dins es llit amb 39ºC tot pot saltar pels aires, perquè sa demostraciò física del que som ens diu que no es pot moure, ni un milímetre. Només aleshores som capaços de ser indulgents amb nosaltres mateixos. O almenys jo som així. Quina llàstima no sebre aturar-me abans...tot el que m'estalviaria (i jo que me pens que m'ho perdria).

Així doncs, jo trïi aprendre, d'aquesta setmana, no apurar tant, no posar-me tantes coses a s'agenda, i gaudir del temps lliure per poder improvisar (i passar temps de més qualitat) segurament amb na Nuara, que és actualment, la meva fidel admiradora.







1 comentari:

  1. Quantes emocions i sensacions traduïdes en paraules, que m'arriben i em transporten... Bona recuperació ara que ja està encarrilada, bonica!

    ResponElimina

♥ Psst psst! Gràcies per fer una ullada a Amazonesenpijama.