divendres, 22 de maig del 2015

Simples calèndules


Foto: Amazonesenpijama


Ara ja fa dos anys que vaig començar un hort-jardí a l'hotel on treballo, el Balneari Vichy Catalan. Es tracta d'una rodona de plantes aromàtiques, medicinals i ornamentals de cultiu ecològic. El 95% de les espècies cultivades és d'ús alimentari i el nostre xef David Heras en fa meravelles amb el material que li porto a la cuina: amanides, olis aromàtics, rostits, cuinats, decoració dels plats, etc. Per no parlar dels mojitos que es preparen a la terrassa d'estiu, mmm!
(Podeu veure la menta a la mitja lluna d'aquí baix).

Foto: Amazonesenpijama


Però la idea de l'hort-jardí no és només culinària, es clar. És un atractiu turístic per als clients grans i menuts que s'allotgen a l'hotel, una forma divulgativa d'acostar-los a la natura, a la vida saludable, a la importància dels cultius ecològics, etc. I també és una excusa per parlar amb els que a casa cultiven un hort, amb la gent gran que empra algunes plantes a la cuina o a la farmaciola, i amb les persones interessades pel món dels remeis naturals. 

Des de fa un temps, estem fent proves de maceracions de plantes amb propietats medicinals com la calèndula (Calendula officinalis) i el romaní (Rosmarinus officinalis) per a utilitzar en alguns massatges que s'ofereixen a la zona termal del Balneari. També macerem calèndula en oli d'oliva verge, que és la base per a fer els bàlsams labials que realitzem amb els clients que assisteixen al taller de cosmètica que oferim els divendres a la tarda. Així tot queda a casa: els alumnes poden conèixer la planta viva, veure la maceració, i elaborar un producte d'alta qualitat que s'acaben emportant a casa i que podran gaudir durant mesos. Un plus que complementa els beneficis de l'aigua Vichy i el seu record de l'estada al Balneari. (no cobro comissió, que consti!! hehe)

No cal dir que a mi m'encanta fer aquests tallers, i cuidar de l'hort-jardí encara més! No està perfecte, no tiren endavant totes les espècies que planto, ni puc regar tant com voldria, ni tenc la lletra bonica que m'encantaria que lluïs als cartellets....Però cada dia m'esforço perquè faci goig, buscant la humitat convenient de la terra, plantes més adients pel lloc, la situació idònia, llegint, preguntant, demanant consell a en Sergi Bou, el nostre assessor tècnic, a na Maria Culubret, la gran dona sàvia que em proporciona la majoria de les espècies, en Dídac que té un sisè sentit amb les plantes, na Diana Garcia, n'Aina Socies, etc.

Amb la fotografia també m'he d'esmerar més,  hehe (despatx amb il·luminació fluorescent), però m'atrevesc a publicar aquesta foto tan psicodèlica perquè no en tenc d'altra en aquest moment i vull que vegeu el que us deia. A més m'agrada com han quedat els pots, com si estassin vius! 
Aquí tenim oli d'ametlla amb calèndula en un pot i amb romaní en l'altre. 

Foto: Amazonesenpijama


L'any passat l'hort es va tocar ben poc, entre que vaig deixar la feina dos mesos abans de parir perquè no me trobava en condicions de treballar,  i després els vuit mesos que he pogut gaudir de criar na Nuara, aquest abril en reincorporar-me, m'he trobat un safari. Controlar la situació em va portar dues setmanes ben bones, i ara estic en un procés de redisseny, podríem dir. 

He decidit remoure i afegir terra a la part inferior de la rodona on justament hi havia moltes plàntules de calèndula, atapeïdes, cadascuna lluitant per aconseguir més aigua que la veïna.
(Són les que semblen enciams, uns molt juntets i altres una mica més desperdigats, més enmig. Entre el límit inferior i la rosella de califòrnia mig espatarrada que hi ha a tocar de les calèndules grans). 

Foto: Amazonesenpijama


Per això vaig fer un anunci al facebook oferint plàntules a qui en volgués. Avui mateix el jardiner m'havia de fer la tasca bruta (gràcies Albert!) i tenia només un dia per a salvar les calèndules i un altre per repartir-les. Per això em va sorprendre molt l'acollida de l'anunci: 14 persones del meu àmbit proper van respondre en menys de sis hores. 

Així que dimarts vaig posar l'anunci, a la nit em vaig dedicar a coordinar el repartiment pel dia següent. Dimecres vaig fer la tasca a l'hort i els paquets al mini-taller que m'he muntat. I en sortir de la feina ja estava repartint. Avui, dijous, hem acabat el repartiment pel poble durant el passeig matinal amb en Dídac i na Nuara. I les últimes paperines les ha recollit na Marina a l'andana del tren, a Girona, just quan s'ha aturat, he tret el braç, li he passat la bossa, i aquesta nit deu arribar l'última a la Qrambla. Tota una ginkana que m'ha tengut ben entretinguda, aquesta setmana.

Foto: Amazonesenpijama


I hi haurà algú que es deu preguntar: però val la pena tanta moguda per quatre plantes que, total, broten molt ràpidament de la llavor, i que ningú s'hauria assabentat si me les hagués carregat...?
Idò sí. A mi m'hauria sabut greu per vàries raons:

- Per molt que a mi em molestin en aquest moment, en altres circumstàncies les hauria deixat créixer.
Algunes plantes costa molt fer-les créixer. Si jo agraeixo poder-les comprar,  és a dir, que existeixin i les pugui adquirir, potser hi haurà gent que agrairà que n'hi regalin.

- Utilitzo oli de calèndula constantment a casa i en els meus tallers de cosmètica, depenc d'aquestes flors, d'aquestes plantes, les planti jo o la Maria C. al seu hort, fresques o seques. Cultivar-ne és una forma d'obtenir-ne, eliminar tantes futures flors no em fa sentir a gust. I si hi ha gent disposada a apadrinar-les, és un pla perfecte!

- Cada vegada sou més persones les que coneixeu aquesta planta i els seus beneficis (calmant, cicatritzant, antisèptica, regenerant, antiinflamatòria, suavitzant). Cada vegada sou més que apreneu a fer ungüents i en feu, a casa. Em sembla una idea genial que pogueu cultivar-la a casa, cuidar-la, gaudir de les seves flors i fer-vos els vostres olis. Això em fa serntir realment molt bé. 

I en el fons, a mi m'és ben igual que algú no entengui perquè m'he esmerat tant a no deixar perdre aquesta petita quantitat de biodiversitat. Jo sóc feliç perpetuant el cultiu de plantes ecològiques i l'ús conscient en l'àmbit casolà. 

Gràcies madrines i padrins!! M'encantarà veure les vostres calèndules en els vostres testos i jardins :)

Foto: Amazonesenpijama


|   |   |   |   |


Ahora ya hace dos años que empecé un huerto-jardín en el hotel donde trabajo, el Balneario Vichy Catalan. Se trata de un espacio circular limitado de plantas aromáticas, medicinales y ornamentales de cultivo ecológico. El 95% de las especies cultivadas es de uso alimentario y nuestro chef David Heras hace maravillas con el material que le llevo a la cocina: ensaladas, aceites aromáticos, asados, cocidos, decoración de los platos, etc. Por no hablar de los mojitos que se preparan en la terraza en verano, mmm!
(Podéis ver la menta en la media luna de la segunda foto).

Pero la idea del huerto-jardín no es sólo culinaria, claro. Es un atractivo turístico para los clientes que se alojan en el hotel, una forma divulgativa de acercarlos a la naturaleza, a la vida saludable, a la importancia de los cultivos ecológicos, etc. Y también es una excusa para hablar con los que en casa cultivan un huerto, con las personas mayores que emplean algunas plantas en la cocina o en el botiquín, y con las personas interesadas por el mundo de los remedios naturales.

Desde hace un tiempo, estamos haciendo pruebas de macerados de plantas con propiedades medicinales como la caléndula (Calendula officinalis) y el romero (Rosmarinus officinalis) para utilizar en algunos masajes que se ofrecen en la zona termal del Balneario. También maceramos caléndula en aceite de oliva virgen, que es la base para hacer los bálsamos labiales que realizamos con los clientes que asisten al taller de cosmética que ofrecemos los viernes por la tarde. Así todo queda en casa: los alumnos pueden conocer la planta viva, ver la maceración, y elaborar un producto de alta calidad que se acaban llevando a casa y que podrán disfrutar durante meses. Un plus que complementa los beneficios del agua Vichy y su recuerdo de la estancia en el Balneario. (No cobro comisión, que conste !! jeje)

Por supuesto que a mí me encanta hacer estos talleres, y cuidar del huerto-jardín aún más!
No está perfecto, no sobreviven todas las especies que planto, ni puedo regar tanto como quisiera, ni tengo la letra bonita que me encantaría que luciera en los cartelitos .... Pero cada día me esfuerzo para que esté bonito, buscando la humedad conveniente de la tierra, plantas más adecuadas para el lugar, la situación idónea, leyendo, preguntando, pidiendo consejo a Sergi Bou, nuestro asesor técnico, a Maria Culubret, la gran mujer sabia que me proporciona la mayoría de las especies, a Dídac que tiene un sexto sentido con las plantas, a Diana García, Aina Socies, etc.

Con la fotografía también me he de esmerar más, jeje (despacho con iluminación fluorescente), pero me atrevo a publicar esta foto tan psicodélica porque no tengo otra en este momento y quiero que se vea lo que decía. Además me gusta como han quedado los botes, como si estuvieran vivos!
Aquí tenemos aceite de almendra con caléndula en un bote y con romero en el otro.

El año pasado el huerto se tocó muy poco, entre que dejé el trabajo dos meses antes de parir porque no me encontraba en condiciones de trabajar, y después los ocho meses que he podido disfrutar de criar a Nuara, este abril al reincorporarme, me he encontrado un safari. Controlar la situación me llevó dos semanas bien buenas, y ahora estoy en un proceso de rediseño, podríamos decir.

He decidido remover y añadir tierra en la parte inferior de la redonda donde justamente había muchas plántulas de caléndula, apretadas, cada una luchando para conseguir más agua que la vecina.
(Son las que parecen lechugas, unas muy juntitas y otras algo más desperdigadas, más en medio. Entre el límite inferior y la amapola de california medio espatarrada que hay junto a las caléndulas grandes).

Por eso hice un anuncio en facebook ofreciendo plántulas a quien quisiera. Hoy mismo el jardinero tenía que hacer la tarea "sucia" (gracias Albert!) Y tenía sólo un día para salvar las caléndulas y otro para repartirlas. Por eso me sorprendió mucho la acogida del anuncio: 14 personas de mi ámbito cercano respondieron en menos de seis horas.

Así que el martes puse el anuncio, por la noche me dediqué a coordinar el reparto para el día siguiente. El miércoles hice la tarea en el huerto y los paquetes en el mini-taller que me he montado. Y al salir del trabajo ya estaba repartiendo. Hoy, jueves, hemos terminado el reparto por el pueblo durante el paseo matinal con Dídac y Nuara. Y las últimas papelinas las ha recogido Marina en el andén del tren, en Girona, justo cuando se ha parado, he sacado el brazo, le he pasado la bolsa, y esta noche debe llegar la última a la Qrambla. Toda una ginkana que me ha tenido muy entretenida, esta semana.

Habrá más de uno que debe preguntarse: pero vale la pena tanta movida por cuatro plantas que, total, proliferan rápidamente y que nadie se habría enterado si me las hubiera cargado ...?
Pues sí. A mí me habría sabido mal por varias razones:

- Por mucho que a mí me molesten en este momento, en otras circunstancias las habría dejado crecer.
Algunas plantas cuesta mucho hacerlas crecer. Si yo agradezco poderlas comprar, es decir, que existan y las pueda adquirir, tal vez habrá gente que agradecerá que se las regalen.

- Utilizo aceite de caléndula constantemente en casa y en mis talleres de cosmética, dependo de estas flores, de estas plantas, las plante yo o Maria C. en su huerto, frescas o secas. Cultivarla es una forma de obtenerla, eliminar tantas futuras flores no me hace sentir a gusto. Y si hay gente dispuesta a apadrinarlas, es un plan perfecto!

- Cada vez sois más personas las que conoceis esta planta y sus beneficios (calmante, cicatrizante, antiséptica, regeneradora, antiinflamatoria, suavizante). Cada vez sois más que aprendéis a hacer ungüentos y los hacéis en casa. Me parece una idea genial que puedáis cultivarla en casa, cuidarla, disfrutar de sus flores y haceros vuestros aceites. Esto me hace serntir realmente muy bien.

Y en el fondo, a mí me da igual que alguien no entienda porque me he esmerado tanto a no dejar perder esta pequeña cantidad de biodiversidad. Yo soy feliz perpetuando el cultivo de plantas ecológicas y el uso consciente en el ámbito casero.

Gracias a las madrinas y los padrinos!! Me encantará ver vuestras caléndulas en vuestras macetas y jardines :)






diumenge, 17 de maig del 2015

19/52


Foto: Dídac


De vegades me deman si na Nuara m'entén. El que vull dir, el que li dic, el que jo sent. Fins i tot el que pens; em té calada? De quin color dec ser, per ella, quin gust faig? Sa meva veu li deu sonar tan malament com me sona a mi quan me sent enregistrada? En què pensa quan pensa en mi? Pensa en mi?

De vegades me deman si mos distingeix, com mos coneix, al pare i sa mamà, com mos distingeix de la resta de la gent. Me deman si ens veu les aures, si sent les diferències energètiques, si perceb les intencions, i veu colors o sent ultrasons, si veu fades, o els guies.

A veces me pregunto si Nuara me entiende. Lo que quiero decir, lo que le digo, lo que siento. Incluso lo que pienso; me tiene calada? De qué color debo ser, para ella, qué gusto tengo? Mi voz le debe sonar tan mal como me suena a mí cuando me siendo grabada? En qué piensa cuando piensa en mí? Piensa en mí?

A veces me pregunto si nos distingue, como nos conoce, su papá y su mamá, como nos distingue del resto de la gente. Me pregunto si nos ve las auras, si siente las diferencias energéticas, si percibe las intenciones, y ve colores o siente ultrasonidos, si ve hadas, o los guías.


Foto: Dídac


De vegades me deman què és el que li agrada del menjar, si li agrada el gust, o si és la textura, o si no sent els gustos com nosaltres, si els sent molt més intensos o si realment no li agraden però el que li agrada és ficar-se coses dins sa boca, remenar-les i estudiar-les amb la llengua i les genives i el plaer de deglutir. 

I el seu tacte? Me deman què deu sentir per la planta del peu quan apreta, quan té un peu sobre l'estora i l'altre sobre la manta. Avui ha posat els dos peus al terra, fred, i ha al·lucinat!

De vegades me deman si sent la diferència a la panxa, a l'esquena, quan l'acaronam suaument, en eixut, de quan li feim massatget amb oli.

De vegades, quan mama, me pessiga el pit. Sí, també me l'agafa, amb una mà, amb les dues, però de vegades (últimament masses, pel meu gust) me pessiga. Fa la pinça amb aquells seus dos ditets i amb la mateixa precissió amb què aconsegueix pescar un pèsol a sobre la taula de la cuina, va i me fot una pessigada amb tota regla. I em fa un mal, que m'he de reprimir fort per no pegar-li un crit. Cada vegada que ho fa, -i després de reprimir-me el crit- li explic dolçament que me fa mal, i que per favor, no ho torni a fer. I ella, es posa a riure! I clar...jo pens...no ho entèn, realment no me deu entendre racionalment. Però sí que veu que això reclama la meva atenció, perquè acte seguit, ho torna a fer!

I quan riu...riu pel que a mi em sembla que riu, o és un simple mecanisme de gestió d'emocions contingudes? Bé...quan noltros riem, potser també és això, simplement...La resta potser només és una elaboració mental de la situació. I ella, elabora informació dins el seu cervell? quina mena d'idees de tenir? Quan es fixa en un objecte i decideix fer força amb les cames, empènyer el seu cosset i estirar les manetes cap allà, està pensant que ho vol fer??

A veces me pregunto qué es lo que le gusta de la comida, si le gusta el sabor, o si es la textura, o si no siente los gustos como nosotros, si los siente mucho más intensos o si realmente no le gustan pero lo que le gusta es meterse cosas en la boca, moverlas y estudiarlas con la lengua y las encías y el placer de deglutir.

Y su tacto? Me pregunto qué debe sentir por la planta del pie cuando pisa, cuando tiene un pie sobre la alfombra y el otro sobre la manta. Hoy ha puesto los dos pies en el suelo, frío, y ha alucinado!

A veces me pregunto si siente la diferencia en la barriga, en la espalda, cuando le acariciamos suavemente, en seco, de cuando le hacemos massaje con aceite.

A veces, cuando mama, me pellizca el pecho. Sí, también me lo coge con una mano, con las dos, pero a veces (últimamente demasiadas, para mi gusto) me pellizca. Hace la pinza con sus dos deditos y con la misma precisión con la que consigue pescar un guisante sobre la mesa de la cocina, va y me pega un pellizco en toda regla. Y me hace un daño, que me he de reprimir para no pegarle un grito. Cada vez que lo hace, -y después de reprimir el grito- le explico dulcemente que me duele, y que por favor, no lo vuelva a hacer. Y ella, se pone a reír! Y claro ... yo pienso ... no lo entiende, realmente no me debe de entender racionalmente. Pero sí ve que esto reclama mi atención, porque acto seguido, lo vuelve a hacer!

Y cuando ríe ... ríe por lo que a mí me parece que ríe, o es un simple mecanismo de gestión de emociones contenidas? Bueno ... cuando nosotros reímos, quizás también es eso, simplemente ... El resto quizás sólo es una elaboración mental de la situación. 
Y ella, elabora información en su cerebro? qué tipo de ideas debe tener? Cuando se fija en un objeto y decide hacer fuerza con las piernas, empujar su cuerpecito y estirar las manitas para allá, está pensando que quiere hacerlo ??


Foto: Dídac


De vegades me deman per sa seva forma d'estimar. Com estimen els nadons? Estimen o només necessiten, depenen o  també comparteixen?

De vegades me deman si quan me mira tan fixament me veu. Si em veu l'ànima. Si me veu com sóc realment, amb tots els meus vicis i virtuts, profundament, si li agrada el que veu, si m'accepta tal i com sóc, si se sent mirada i vista i reconeguda. Me deman si sent que és aquí on ha de ser, tal i com sent jo quan ella se'm clava a la pupil·la.

De vegades me deman si ella entén sa nostra relació tal i com l'entenc jo. Si sent les emocions que jo reb d'ella tal i com jo les perceb, si ella sent igual que nosaltres, me deman com senten els nadons.
De vegades intent posar-me a sa seva pell. I realment dóna per fer volar molt sa imaginació...


A veces me pregunto por su su forma de amar. Como aman los bebés? Aman o sólo necesitan, dependen o también comparten?

A veces me pregunto si cuando me mira tan fijamente me ve. Si me ve el alma. Si me ve como soy realmente, con todos mis vicios y virtudes, profundamente, si le gusta lo que ve, si me acepta tal como soy, si se siente mirada y vista y reconocida. Me pregunto si siente que es aquí donde debe estar, tal y como siendo yo cuando ella clava su mirada en mi pupila.

A veces me pregunto si ella entiende nuestra relación tal como la entiendo yo. Si siente las emociones que yo recibo de ella tal y como yo las percibo, si ella siente igual que nosotros, me pregunto como sienten los bebés.
A veces intento ponerme a su piel. Y realmente da para echar a volar la imaginación ...



dimecres, 6 de maig del 2015

18/52 de Festa Major

 Foto: "es padrí"

Cercaviles, correfocs, fira, patis engalanats, portes obertes, balcons de festa, flors, pregons, batucades, carrer major per amunt, carrer major per avall, coets, gralles, gegants, arrossades, butifarrades, corretapes, gent gran, gent petita, gent menuda, joves, concerts, balls, olimpíades populars...
Per davant de canostra durant quatre dies ha passat de tot...i na Nuara s'ho ha mirat ben atenta, no s'ha volgut perdre res des de sa balconada.

Pasacalles, correfocs, feria, decoración de patios, puertas abiertas, balcones de fiesta, flores, discursos, tambores, calle mayor arriba, calle mayor abajo, cohetes, gigantes, arroces  barbacoas, corretapas, gente mayor, gente pequeña, jóvenes, conciertos, bailes, olimpiadas populares ...
Por delante de casa, durante cuatro días ha pasado de todo... y Nuara ha estado bien atenta, no se ha querido perder nada desde el balcón.

Foto: "es padrí"

Els padrins de mallorca mos han acompanyat en aquests dies de Festa Major, que gairebé mos aplega desprevinguts. Junts hem fet de voayeurs des de casa, i també a peu de carrer. Hem recorregut patis engalanats i hem ballat al so de les quatre batucades (i és que vivim en un poble molt actiu!). Hem vist el correfoc des de darrere els vidres i hem dinat arrossada al porxo de les piscines.

Na Nuara ja sap què és una cercavila i ha gaudit molt de veure tants infants per tot arreu.
Ella s'ha marcat el seu propi ball amb la mà dreta: ha après a fer rotacions amb el canell que dóna gust, va a tope! Sobretot li agrada com a coreografia de la cançó "Així fan, fan, fan, el petits, bonics titelles, així fan, fan, fan, mitja volta i se'n van". Tot i que qualque vegada per demanar més menjar o per saludar també fa el mateix gest.

Los abuelos de Mallorca nos han acompañado en estos días de Fiesta Mayor, que casi nos pilla desprevenidos. Juntos hemos hecho de voayeur desde casa, y también a pie de calle. Hemos recorrido patios engalanados y hemos bailado al son de las cuatro batucadas (y es que vivimos en un pueblo muy activo!). Hemos visto el correfoc desde detrás de las venatanas y hemos comido paella en el porche de las piscinas.

Nuara ya sabe qué es un pasacalles y ha disfrutado mucho de ver tantos niños por todas partes.
Ella se ha marcado su propio baile con la mano derecha: ha aprendido a hacer rotaciones con la muñeca que da gusto, va a tope! Sobre todo le gusta como coreografía de la canción "Així fan, fan, fan, el petits, bonics titelles, així fan, fan, fan, mitja volta i se'n van". Aunque alguna vez para pedir más comida o para saludar también hace el mismo gesto.



Foto: "es padrí"

Amb la festa ja ha arribat la caloreta a Celrà, la qual cosa s'agraeix moltíssim, ja era hora! Teníem ganes de treure el cosset de casa! I podem dir que han estat uns dies en família ben guapos i aprofitats.

També hem pogut gaudir qualque estona de l'excel·lent companyia dels compis "Mudra", és un plaer veure aquestes cares tan guapes i aquests infants tan espavil·lats!

Con la fiesta ya ha llegado el calorcito en Celrà, lo que se agradece muchísimo, ya era hora! Teníamos ganas de sacar el cuerpo de casa! Y podemos decir que han sido unos días en familia bien bonitos y aprovechados.

También hemos podido disfrutar algún rato de la excelente compañía de los compis "Mudra", es un placer ver estas caras tan guapas y estos niños tan espabilados!


dijous, 30 d’abril del 2015

17/52 Teting!


Foto: Dídac

Hem tornat a passar una lluna creixent. La novena.
Només manca una setmana perquè na Nuara faci 9 mesos.
I feim lactància materna a demanda, des del primer dia.

Foto: Dídac

Vols un pitet? feim pit, vols llet? tens gana? tens set després de menjar sòlid? són frases habituals que na Nuara entèn i a les quals respon sempre que sí. És així, ella, menjadora, bevedora, i amant de les coses bones. Practica el teting:)

Podria fer una reflexió profunda sobre lo molt que m'agrada donar pit, el mal a l'estil "agulles de fer mitja" que vaig sentir durant els primers dos mesos, la primera setmana d'extractor de llet, però quina sort que hem tingut després, el que sent quan s'adorm amorrada, sa careta que posa de consol quan fa temps que no me veu i feim pit, el desespero de gana quan era més petita i com es flexiona ara de més gran, per posar la seva cara just a l'alçada de la font de vida.
Però hi ha moltes mares blogueres que ho han descrit molt bé al llarg dels seus diaris, i segur que de forma més graciosa que jo. Per tant, aquesta vegada, al destape, publico aquestes fotos tan guapes que mos va fer en Dídac dissabte passat, i més abaix vos deix alguns enllaços que m'han ajudat, agradat o colpit, en matèria de lactància en general.

Foto: Dídac

Sa llum insinua primavera. M'agrada que els caps de setmana poguem fer coses tots tres junts a la vegada, ara que els papis treballem, anem per torns, i estar els tres junts un horabaixa és una delícia.

A la tarda del dissabte vàrem anar a passejar el gos de l'amic de na Nuara, amb els seus pares. Vam poder ser testimonis d'uns pous de glaç gavarrencs al·lucinants, vam cercar un om i vaig descobrir que hi ha cirerers bords, i que un dia hi va haver Barraca dels cirerers. Les truites de patata sempre són una fantàstica opció per acabar el dia.
I diumenge vàrem visitar uns amics a Besalú. Feia molt de temps que no hi anava. Mos vàrem deixar portar pels carrerons i penetrar per l'aroma de la Garrotxa, tan humit i fresc i verd i viu!


|   |   |   |

Hemos vuelto a pasar una luna creciente. La novena.
Sólo falta una semana para que Nuara cumpla 9 meses.
Y hacemos lactancia materna a demanda, desde el primer día.

Vols un pitet (quieres "pechito")? hacemos pecho, quieres leche? tienes hambre? tienes sed después de comer sólido? son frases habituales que Nuara entiende y a las que responde siempre que sí. Así es ella, buena comedora, bebedora, y amante de las cosas buenas. Practica el teting:)

Podría hacer una reflexión profunda sobre lo mucho que me gusta dar pecho, el daño al estilo "agujas de hacer punto" que sentí durante los primeros dos meses, la primera semana con el sacabuches, pero qué suerte que hemos tenido después, lo que siente cuando se duerme amorrada a mí, la carita que pone de consuelo cuando hace tiempo que no me ve y le doy el pecho, el desespero de hambre cuando era más pequeña y como flexiona su cuerpo ahora de mayor, para poner su cara justo a la altura de la fuente de vida.
Pero hay muchas madres blogueras que lo han descrito muy bien a lo largo de sus diarios, y seguro que de forma más graciosa que yo. Por lo tanto, esta vez, el destape: publico estas fotos tan guapas que nos hizo Dídac el pasado sábado, y más abajo os dejo algunos enlaces que me han ayudado, gustado o impresionado, en materia de lactancia en general.

Esta luz insinúa primavera. Me gusta que los fines de semana podamos hacer cosas los tres juntos a la vez, ahora que los papis trabajamos, vamos por turnos, y estar los tres juntos una tarde es una delicia.

Por la tarde del sábado fuimos a pasear al perro del amigo de Nuara, con sus padres. Pudimos ser testigos de unos pozos de hielo situados en el macizo de las Gavarres, alucinantes; buscamos un olmo y descubrí que hay cerezos que no dan fruto, y lo que un día fu La Barraca dels Cireres. Las tortillas de patata siempre son una fantástica forma gastronómica de terminar el día.
Y el domingo visitamos unos amigos en Besalú. Hacía mucho tiempo que no iba por allí. Nos dejamos llevar por los callejones y penetrar por el aroma de la Garrotxa, tan húmedo y fresco y verde y vivo!



Les emocions...

- Testimoni d'Aina Coca de Galiana Street sobre la seva vivència de maternitat prematura i la lactància amb el seu Sr. Petit. Perquè el seu testimoni em va sacsejar i apropar a tantes mares amb una experiència diferent de la meva.
I En el hospital
II Primera crisis de crecimiento
III Obstrucción, crisis de los tres meses y lactancia establecida

- Lactancia, de Jose Bravo i Noelia Terrer, de Litera Libros.
Perquè aquesta editorial de llibres sobre maternitat/paternitat conscient i educació amb valors me té enamorada. I perquè aquest llibre no el tenc, i fa temps que me lo pido!!


La formació...

Un regalo para toda la vida, de Carlos González.
Perquè hi és tot el que necessitava saber: que la meva llet seria bona, que sempre tendria prou llet per alimentar la filla i que el meu cos estava perfectament creat per a amamantar.

L'assessorament...

- Som la llet, l'espai de l'Alba Padró al blog de l'Ara Criatures. Perquè la Isabel Vidal me l'ha recomanat i perquè m'encanta també aquest suplement en paper.

- Web de l'associació Alba Lactancia Materna, que fa molt poc que conec però que crec que tenen uns resums molt útils per a principiants.

- E-lactancia, web sobre la compatibilitat de medicaments i altres components amb la lactància. Perquè quan te fa mal s'esquena de donar pit en mala postura, no saps si te pots prendre un ibuprofè o un paracetamol...

- La web de la Judit Guirado, assessora en lactància de les comarques gironines, i creadora de l'espai Mama Coquette, on trobar lenceria més que xula pels períodes d'embaràs i lactància. Prendes molt afavoridores i sexys!




dijous, 23 d’abril del 2015

16/52






Fotos: Amazonesenpijama

La idea en veure les fotos ha sigut fer una stopmotion. M'he emocionat, he obert l'editor de vídeo i he vist varis tutorials de youtube. Després de mitja hora intentant treure un efecte zoom que desmillorava tot es tinglado, he près sa segona decisió: pas des vídeo, si algú en sap i me vol passar qualque tutorial per a petardes informàtiques com jo, o millor, me vol fer una classe, que m'escrigui sense pensar-s'ho dues vegades. Promet pagar en espècies de les bones!

Per tant, aquí teniu sa tira d'imatges que donen fe que sa meva idea de fer una stopmotion amb els avanços motrius de na Nuara és totalment vàlida i altament interessant.  I és que ella hi va posar molt d'esment a fer un bon gir quan va sentir que es zoom de sa càmera li enfocava es cul :)

Per a mi, lo més gran d'aquesta novetat és s'espiral perfecta que descriuren els nadons tot estirant-se per arribar a sa jogueta desitjada. Crec que dels cinc anys de dansa contemporània que vaig cursar, dos anys i mig me'ls vaig passar enterra fent espirals. Jo i tots els altres alumnes. Bé, de fet, sa major part dels escalfaments consistien en fer sèries que Feldenkrais (com els trob a faltar!). 
Segons aquest científic ucraïnès (1904-1984) practicar el moviment i l'atenció dirigida crea noves connexions neuronals. Es veu que el cos busca nous patrons de moviment que li faciliten una acció concreta, fent-la més eficient. Pels nadons aquests patrons formen part de la seva maduració motriu. Però per a joves i adults és una pràctica saludable que sovint ajuda a recuperar mobilitat al cos, refinar habilitats motrius i adquirir més vitalitat. En resum: na Nuara i els de la seva quinta ho fan per primer cop, nosaltres, com no ho facem sovint, correm el perill de quedar encarcarats. Solució: hem d'imitar els moviments dels menuts i seguir-los la corrent en el joc. És un súper-entrenament!!

Record les classes de dansa dels més petits, amb l'anterior equip de professionals de Escola Municipal de Dansa de Celrà. Record les mans, els peus, els cossos sencers de les professores adaptant-se constantment al moviment dels nins i nines, jugant, imitant, corrent, arrossegant-se, saltant, riguent, contorsionant-se al seu propi ritme. Les record amb els ulls i el cor ben oberts, l'espera, l'observació, la mirada perifèrica per abarcar-los a tots i meravellar-se per cadascú d'aquells cossos d'un metre d'alçada. Jo pensava: però...algunes no són tan joves...com poden seguir-los el ritme? Com poden tenir aquests cossos que saben llegir tan bé els cossos dels altres, veloços, impredecibles, tendres i emocionalment tan delicats...? És a dir que portaven molta marxa a la vegada que traspuaven tanta humanitat.

Dels nins i nines jo he d'aprendre molt. Na Nuara me n'ensenya i esper que me n'ensenyi, i me faci espolsar sa peresa de ses cuclilles, les quatre grapes, passar de la quarta posició a l'espiral i alçar-me, i retornar-me aquells anys de dansa que en aquest moment, després des tants mesos-postpart-infinit sense fer exercici, no sé ben bé on han anat a parar.

Dels nins i nines tots en podem aprendre tant. Aquesta setmana hem rebut algunes males notícies relacionades amb la docència, però també he llegit en un parell de blogs articles esperançadors que m'han tornat a fer pensar en la nova consciència que està arrelant entre els professionals docents, alumnat i famílies...
M'agrada pensar els mestres vocacionals (que n'hi ha hagut sempre) que s'ho estan currant, que treballen cada dia per a una nova forma de guiar els més petits, i no de farcir-los; que són conscients que cal aprendre, que no ho saben tot; que es deixen sorprendre pels alumnes, que deixen portes obertes a la comunicació, a l'intercanvi,  al contacte; que no tenen por a dir "no ho sé", ni tampoc a estirar-se en terra amb ells, a jugar, a embrutar-se, a provar coses sense saber què passarà, a arriscar-se a portar endavant nous mètodes, a agafar de la mà les famílies i animar-les a construïr l'escola que volem,  a experimentar amb l'alumnat enlloc d'anar sobresegur, etc.

I pens en la creativitat que relaciona totes les disciplines amb la natura, que ho és tot. I en les arts plàstiques, en la música i sobretot en la dansa, que a mi me toca profund. Desig que les arts siguin eines de llibertat per a la meva filla. I ho vull per a tots, en un futur PRESENT.


|     |     |

La idea inicial al ver las fotos ha sido hacer una stopmotion. Me he emocionado, he abierto el editor de video y he visto varios tutoriales en youtube. Después de media hora intentando sacar un efecto zoom que lo desmejoraba todo, he tomado la segunda decisión: paso del video, si alguien sabe y me quiere pasar algún tutorial para petardas informáticas como yo, o mejor, me quiere hacer una clase, que me escriba sin pensarlo dos veces. Prometo pagar en especies de las buenas!

Por lo tanto, aquí tenéis la tira de imágenes que dan fe de que mi idea de hacer una stopmotion con los avances motrices de Nuara es totalmente válida y altamente interesante. Y es que ella puso mucho esmero en hacer un buen giro cuando sintió que el zoom de su cámara enfocaba a su culete :)

Para mí, lo más grande de esta novedad es la espiral perfecta que describen los bebés mientras se estiran para llegar a su juguete deseado. Creo que los cinco años de danza contemporánea que cursé, dos años y medio me los pasé en el suelo haciendo espirales. Yo y todos los demás alumnos. Bueno, de hecho, la mayor parte de los calentamientos consistían en hacer series que Feldenkrais (como los echo de menos!).
Según este científico ucraniano (1904-1984) practicar el movimiento y la atención dirigida crea nuevas conexiones neuronales. Se ve que el cuerpo busca nuevos patrones de movimiento que le facilitan una acción concreta, haciéndola más eficiente. Para los bebés estos patrones forman parte de su maduración motriz. Pero para jóvenes y adultos es una práctica saludable que a menudo ayuda a recuperar movilidad en el cuerpo, refinar habilidades motrices y adquirir más vitalidad. En resumen: Nuara y los de su quinta lo hacen por primera vez, nosotros, como no lo hagamos a menudo, corremos el peligro de quedar rígidos. Solución: hemos de imitar los movimientos de los pequeños y seguirles la corriente en el juego. Es un súper-entrenamiento !!

Recuerdo las clases de danza de los más pequeños, con el anterior equipo de profesionales de Escola Municipal de Dansa de Celrà. Recuerdo las manos, los pies, los cuerpos enteros de las profesoras adaptándose constantemente al movimiento de los niños y niñas, jugando, imitando, corriendo, arrastrándose, saltando, rían, contorsiones a su propio ritmo. Las recuerdo con los ojos y el corazón abiertos, la espera, la observación, la mirada periférica para abarcar a todos y maravillarse por cada uno de aquellos cuerpos de un metro de altura. Yo pensaba: pero ... algunas no son tan jóvenes ... como pueden seguirles el ritmo? ¿Cómo pueden tener estos cuerpos que saben leer tan bien los cuerpos de los demás, veloces, impredecibles, tiernos y emocionalmente tan delicados...? Es decir que llevaban mucha marcha a la vez que desbordaban tanta humanidad.

De los niños y niñas yo tengo que aprender mucho. Nuara me enseña y espero que me enseñe, y me haga sacudir la pereza de las cuclillas, las cuatro patas, pasar de la cuarta posición a la espiral y levantarme, y devolverme aquellos años de danza que en este momento, después de tantos meses-postparto-infinito sin hacer ejercicio, no sé muy bien dónde han ido a parar.

De los niños y niñas todos podemos aprender tanto. Esta semana hemos recibido algunas malas noticias relacionadas con la docencia, pero también he leído en un par de blogs artículos esperanzadores que me han vuelto a hacer pensar en la nueva conciencia que está arraigando entre los profesionales docentes, alumnado y familias...
Me gusta pensar los maestros vocacionales (y haberlos, los ha habido siempre) que se lo están currando, que trabajan cada día por una nueva forma de guiar a los más pequeños, y no de rellenarlos; que son conscientes de que hay que aprender, que no lo saben todo; que se dejan sorprender por los alumnos, que dejan puertas abiertas a la comunicación, el intercambio, el contacto; que no tienen miedo a decir "no lo sé", ni tampoco a estirarse en el suelo con ellos, a jugar, a ensuciarse, a probar cosas sin saber qué pasará, a arriesgarse a llevar adelante nuevos métodos, a coger de la mano a las familias y animarlas a construir la escuela que queremos, a experimentar con el alumnado en lugar de ir sobreseguro, etc.

Y pienso en la creatividad que relaciona todas las disciplinas con la naturaleza, que lo es todo. Y en las artes plásticas, en la música y sobre todo en la danza, que a mí me toca profundo. Deseo que las artes sean herramientas de libertad para mi hija. Y lo quiero para todos, en un futuro PRESENTE.

divendres, 17 d’abril del 2015

15/52 tornar de treballar a fora


 Foto: Amazonesenpijama


"Sortir de casa i tancar sa porta conscientment, amb coneixement de causa i conseqüència, per estar quatre hores a més de 20 km de na Nuara..."
Això deia el missatge que vaig enviar des del mòbil el primer dia de feina. El dia que me separava de na Nuara per primera vegada per tantes hores seguides. La primera vegada que m'allunyava tant.
D'això avui ja en fa 10 dies, i seguim tots vius.

A mesura que s'acostava aquesta data, el cap i el cor s'anaven enviant missatges en ambdues direccions, de vegades es trobaven i xocaven, i encara ho fan sovint.

Com quan en Dídac va tallar el cordó umbilical, tornar a donar ales, ets lliure, fes el teu camí, estàs acompanyada...i allunyar-me primer un carrer, després un km, després pujar al tren, que et porta més lluny, i saber que en quatre hores no tornaràs a casa, que ella està bé (almenys ho vols creure, i confiar ajuda), però que no estem juntes. Saber que comença una aventura nova, crear vincles amb altres persones que no són sa mamà. Sentir els pits, que s'emplenen a un ritme proporcional a s'enyoranya. Confiar amb el pare, confiar amb la iaia, confiar amb ella, que sabrà demanar què necessita a cada moment, i que a la meva tornada em sebrà demanar just el que li ha mancat. Que els relats del que han fet aquesta tarda seran fidels i detallats, que me'n podré fer una idea però que els sabré donar l'espai que els correspon, que sabré gaudir de la meva independència física, que no canviarà les coses importants, que sí que les canviarà però serà per a bé, que pot ser una experiència bonica, que la farem el més "orgànica" que sabem...

Foto: Amazonesenpijama

Fins ara sabia com era na Neus treballadora i na Neus mare, però ara també cal dir que tenia una mica de curiositat per veure com seria na Neus mare i treballadora a la vegada. I vaja...diríem que completeta.

Na Nuara ha fet un canvi preciós, com una flor que evoluciona, naturalment. I em segueix ensenyant mil coses, al·lucin.
Des dels primers dies es va adaptar molt bé a que jo no hi fos durant unes hores. Ara bé, a mi tampoc no m'esperava amb una pancarta de "Benvinguda a casa mamà, t'he enyorat molt".  Va ser més com: ohhh, síiii? és sa mamà?? segur, ai sí, què bé! estic molt contenta-vull pitet! Ja!!!

" ...i no és gens dramàtic, però ho sento important, na Nuara acaba de fer 8 mesos i sento que és una nova etapa, per a nosaltres com a pares i per a ella. Sento estranyesa, estic en un núvol estrany, i tenc ganes de veure-la, això sí."

Quan arribo la veig més gran i dinàmica, es queda més temps adormida tota sola al seu llitet durant el dia, i menja molt a gust tot el que li ofereixin tant els seus pares com qui la cuida (ara per ara només ho hem provat amb la iaia, esperem que no hi hagi problema amb la mare de dia, d'aquí a una setmana). La veus contenta i molt riallera, comunicativa i sap demanar el que vol i sap dir prou quan no en vol més. Això em fa estar més tranquil·la, i que se li respectin aquests gestos també.

Foto: Amazonesenpijama

A mesura que he anat tornant de sa feina a casa he après una cosa nova: les relacions que na Nuara té amb cada persona són i seran diferents. Clar, nosaltres tampoc som iguals amb els nostres pares que amb els tiets, padrins, amics.
Un altre dia estaria bé que fes una llista del que crec que sóc per sa meva filla (sempre va bé un exercici d'autoestima), però ara que no és el tema del post, en resum i per com m'he sentit aquests dies puc afirmar fermament que JO SÓC ELS MEUS PITS.
El pare és l'altre, "que no té pits però em fa sentir tan o més segura que sa mamà, i amb qui estic súper bé quan ella ja no té energia; el pare sap què vull".
I amb la iaia, ara que ha passat més estona i la podem integrar a aquest resum, amb la iaia juga, passeja i riu molt. I també s'adorm en cinc minuts.

Està molt divertida. Aquesta setmana ha descobert la seva passió pel mill, la salsa de tomàtiga i que pot fer voltes i posar-se en posició d'esfinx. Amb la iaia juguen molt i crec que s'ha reconciliat amb estar a terra, cosa que em reconforta perquè tenia una espineta, a veure si no l'estàvem estimulant prou o de la forma correcta.

Tenir suport a casa, no ens enganyem, també va bé per descansar una mica, anar un poc menys estressada, i aprofitar per fer algunes coses bàsiques (que han esdevingut extraordinàries) com per exemple les referents a ungles i pèls de la higiene corporal, hehe, o posar-se malalta altra vegada (tres cops en dos mesos, és un truc infalible per fer una entrada plena i enèrgica a la primavera, ja en veureu els resultats ;)

"També hi ha un punt de tornar enrera, això d'anar a treballar sense un annexe em fa sentir com abans d'estar embarassada, com una recuperació de mi mateixa, d'aquell estar, durant uns instants."

No, en sèrio, entre el suport d'una tercera persona durant més d'una setmana i la independència que recordes que tenies pel fet d'anar a treballar és com si s'hagués obert una finestreta a "fer altres coses". Clar que feim mil coses en família, anam a esdeveniments socials, quedam amb amics, na Nuara és un solet i sempre mos la podem endur per tot. Però jo me referesc a tenir una estona per escurçar-me uns pantalons o per pintar una cadira, per a rebre un taller de costura un dissabte a la tarda, per teixir-me un xal les estones de tren. Me sent agraïda per això.



|     |     |



"Salir de casa y cerrar la puerta conscientemente, con conocimiento de causa y consecuencia, por estar cuatro horas a más de 20 km de Nuara ..."

Esto decía el mensaje que envié desde el móvil el primer día de trabajo. El día que me separaba de Nuara por primera vez por tantas horas seguidas. La primera vez que me alejaba tanto.
De eso hoy ya hace 10 días, y seguimos todos vivos.

A medida que se acercaba esta fecha, la cabeza y el corazón se iban enviando mensajes en ambas direcciones, a veces se encontraban y chocaban, y todavía lo hacen a menudo.

Como cuando Dídac cortó el cordón umbilical, volver a dar alas, eres libre, haz tu camino, estás acompañada ... y alejarme primero una calle, luego un km, después subir al tren, que te lleva más lejos, y saber que en cuatro horas no volverás a casa, que ella está bien (al menos lo quieres creer, y confiar ayuda), pero que no estamos juntas. Saber que comienza una aventura nueva, crear vínculos con otras personas que no son su mamá. Sentir los pechos, que se llenan a un ritmo proporcional al echar de menos. Confiar en el padre, confiar en abuela, confiar en ella, que sabrá pedir lo que necesita en cada momento, y que a mi vuelta me sabrá pedir justo lo que le ha faltado. Que los relatos de lo que han hecho esta tarde serán fieles y detallados, que me podré hacer una idea pero que también sabré dar el espacio que les corresponde, que sabré disfrutar de mi independencia física, que no cambiará las cosas importantes, que sí las cambiará pero será para bien, que puede ser una experiencia bonita, que la haremos lo más "orgánica" que sabremos...

Hasta ahora sabía cómo era la Neus trabajadora y la Neus madre, pero ahora también hay que decir que tenía un poco de curiosidad por ver cómo sería la Neus madre y trabajadora a la vez. Y vaya ... diríamos que completita.

Nuara ha hecho un cambio precioso, como una flor que evoluciona, naturalmente. Y me sigue enseñando mil cosas, alucino.
Desde los primeros días se adaptó muy bien a que yo no estuviera durante unas horas. Ahora bien, a mí tampoco me esperaba con una pancarta de "Bienvenida a casa mamá, te he echado de menos". Fue más como: ohhh, sí? es mamá ?? seguro, ay sí, qué bien! estoy muy contenta-quiero teta! Ya!!!

"... Y no es nada dramático, pero lo siento importante, Nuara acaba de cumplir 8 meses y siento que es una nueva etapa, para nosotros como padres y para ella. Siento extrañeza, estoy en una nube extraña, y tengo ganas de verla, eso sí. "

Cuando llego la veo más grande y dinámica, se queda más tiempo dormida sola a su camita durante el día, y come muy a gusto todo lo que le ofrezcan tanto sus padres como quien la cuida (por ahora sólo lo hemos probado con la iaia, esperemos que no haya problema con la madre de día, dentro de una semana). La ves contenta y muy risueña, comunicativa y sabe pedir lo que quiere y sabe decir basta cuando no quiere más. Esto me hace estar más tranquila, y que le respeten estos gestos también.

A medida que he ido volviendo del trabajo a casa he aprendido algo nuevo: las relaciones que Nuara tiene con cada persona son y serán diferentes. Claro, nosotros tampoco somos iguales con nuestros padres que con los tíos, abuelos, amigos.
Otro día estaría bien que hiciera una lista de lo que creo que soy para mi hija (siempre va bien un ejercicio de autoestima), pero ahora que no es el tema del post, en resumen y por cómo me he sentido estos días puedo afirmar firmemente que YO SOY MIS PECHOS.
El padre es el otro, "que no tiene pechos pero me hace sentir tan o más segura que mamá, y con quién estoy súper bien cuando ella ya no tiene energía, papá sabe qué quiero".
Y con la iaia, ahora que ha pasado más tiempo y la podemos integrar a este resumen, con la iaia juega, se pasea y ríe mucho. Y también se duerme en cinco minutos.

Está muy divertida. Esta semana ha descubierto su pasión por el mijo, la salsa de tomate y que puede dar vueltas y ponerse en posición de esfinge. Con la iaia juegan mucho y creo que se ha reconciliado
 con estar en el suelo, lo cual me reconforta porque tenía una espinita, a ver si no la estábamos estimulando lo suficiente o de la forma correcta.

Tener apoyo en casa, no nos engañemos, también va bien para descansar un poco, ir un poco menos estresados, y aprovechar para hacer algunas cosas básicas (que se han convertido extraordinarias) como por ejemplo las referentes a uñas y pelos de la higiene corporal, jeje, o ponerse enferma otra vez (tres veces en dos meses, es un truco infalible para hacer una entrada por la puerta grande de la primavera, ya veréis qué resultados ;)

"También hay un punto de volver atrás, eso de ir a trabajar sin un anexo me hace sentir como antes de estar embarazada, como una recuperación de mí misma, de aquel sentirme, durante unos instantes."

No, en serio, entre el apoyo de una tercera persona durante más de una semana y la independencia que recuerdas que tenías por el hecho de ir a trabajar es como si se hubiera abierto una ventanilla a "hacer otras cosas". Claro que hacemos mil cosas en familia, vamos a eventos sociales, quedamos con amigos, na anudar es un solecito y siempre nos la podemos llevar por todo. Pero yo me refiero a tener un rato para acortar me unos pantalones o para pintar una silla, para recibir un taller de costura un sábado por la tarde, para tejer hacerme un chal los ratos de tren. Me siendo agradecida por ello.



dilluns, 13 d’abril del 2015

14/52

Foto: Lluki Portas

Val, ningú va dir que em seria fàcil. Però estic treballant la Constància a través d'aquest projecte de les 52 fotos a l'any, una foto de na Nuara cada setmana. Per tant, amb dues setmanes de retard (gairebé tres) aquí estic.

Vàrem anar a Mallorca i va ser genial. La primera setmana, però, la deixaré per un altre dia, on faré un flashback ben guapo per explicar-vos com va anar. Les fotos les tenen els amics amb qui vàrem compartir la primera etapa del viatge, per tant, quan me les passin, faig el post, ho promet.

La setmana 14 és com una motxilla de les que portàvem d'equipatge, na Mary Poppins no sé si mos supera, és un popurri total. Viatjar amb un nadó és un cau de "per si de cas", però estic contenta perquè trob que encara ens hem ensortit prou bé.

Bé, tornant al tema, vull dir que aquesta setmana han passat varies coses importants: vàrem acabar de passar la Setmana Santa amb els padrins de Palma i sa família i amics mallorquins, vàrem tornar a viatjar en avió, ha vingut la iaia de Gandia i m'he reincorporat a la feina a l'hotel. (sí: xof!)

Aquestes fotos són dels darrers dies a Mallorca. Al post de la setmana 15 ja faré l'intensiu de la qüestió espinosa de tornar a treballar ;)

Una de les grans coses que ara ja fa na Nuara és menjar en "gran quantitat". Aquí s'acabava de cruspir un plat de puré de sa tia Marga.

Per cert, a que mola la jaqueta feta a mà de retxetes? És un patró d'IFIL :)


Foto: Lluki Portas


Vale, nadie dijo que sería fácil. Me estoy trabajando la Constancia a través del proyecto de las 52 fotos al año, una foto de Nuara cada semana. Por tanto, con dos semanas de retraso (casi tres) aquí estoy.

Fuimos a Mallorca y fue genial. La primera semana, sin embargo, la dejaré para otro día, donde haré un flashback muy guapo para explicaros cómo fue. Las fotos las tienen los amigos con los que compartimos la primera etapa del viaje, por lo tanto, cuando me las pasen, hago el post, prometido.

La semana 14 es como una mochila de nuestro equipaje, dudo que Mary Poppins nos supere, puede salir de todo. Viajar con un bebé es una fuente de "por si acasos", pero estoy contenta porque pienso que todavía lo hicimos bastante bien. Bueno, volviendo al tema, quiero decir que esta semana han pasado varias cosas importantes: acabamos de pasar la Semana Santa con los abuelos de Palma y la familia y amigos mallorquines, volvimos a viajar en avión, ha venido la abuela de Gandia y me he reincorporado al trabajo en el hotel. (sí: uff!)

Estas fotos son de los últimos días en Mallorca. En el post de la semana 15 ya haré el intensivo de la cuestión espinosa de volver a trabajar ;)

Por cierto, a que mola la chaquetita de rallas tejida a mano? Es un patrón de IFIL :)